Referents històrics i moments clau de l'evolució magenca a Borriana

En el número 215 de la revista Buris-ana que edita l’Agrupació Borrianenca de Cultura, vaig publicar l’article que es mostra a continuació sobre els orígens de les creus de maig i els moments clau en la renovació estètica d’aquestes obretes d’art. Deixe ací l’article a fi que el puga llegir qualsevol interessat en aquest sarau i aprofite l’ocasió per a recomanar-vos que us enroleu en l’agrupació.

Abans, però, us deixe també un vídeo 

amb les creus de maig borrianenques de 2012

LES CREUS DE MAIG

Referents històrics i moments clau de l’evolució magenca a Borriana

El sentiment ancestral que ha originat la festa de les creus de maig caldria buscar-lo en el vessant espiritual de l’ésser humà que ja es va manifestar al Paleolític, quan els cavernícoles conjuraven el destí en les entranyes de les coves. Durant el Neolític, en adonar-se que l’agricultura depenia dels cicles estacionals, els hòmens practicaren rituals màgics a fi d’afavorir la benevolència de l’oratge i aquestes celebracions esdevingueren festes distribuïdes al llarg de l’any, sobretot, al voltant dels equinoccis i els solsticis, però també al ple de les estacions, com la festa cèltica Beltaine, ja en l’Edat del Ferro, dedicada al déu Belenus, déu de la llum, del sol i del foc, i a la Gran Mare Senyora del Bosc. Els elements principals d’aquesta festa magenca eren el foc i la figura de la Donzella de la Flor, que simbolitzaven la renovació i la fecunditat de la terra. També, en l’Edat Antiga, els romans celebraven festes primaverals, de les quals cal destacar la Floràlia, festivitat dedicada a la deessa Flora, protectora de les flors i de la vegetació, que es va instaurar com a festeig campestre i popular però que va degenerar per a convertir-se en un joc eròtic i llicenciós.

Les festes magenques, doncs, eren celebracions paganes que a poc a poc es cristianitzaren a partir de l’Edicte de Milà. La celebració de Beltaine i la Floràlia abandonaren el sentit autèntic i foren fagocitades per la celebració de la Vera Creu, aprofitant la llegenda de la victòria que l’emperador Constantí I “el Gran” va aconseguir sobre Maxenci en la batalla del Ponte Milvio gràcies a una suposada revelació divina. Diuen que, abans de la contesa, se li aparegué en el cel el Crismó amb la inscripció “in hoc signo vinces” (amb aquest signe venceràs), així que ordenà la construcció d’una creu que col·locà al front de l’exèrcit i guanyà la batalla. Aleshores, sa mare, santa Helena, viatjà a Terra Santa i trobà la Vera Creu, que esdevindria el símbol dels cristians i substituiria a molts llocs el Pal de Maig.

L’ús del foc, la figura de la dona, les celebracions estacionals i la sexualitat han estat els elements festius ancestrals que han originat celebracions posteriors, com les falles, amb la Reina o Fallera Major, que no és sinó l’hereua de la Donzella de la Flor. Festa, tot siga dit, d’origen ambigu, tal com mostra el sociòleg Antonio Ariño Villaroya en la pàgina 55 de la seua obra La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas, publicada per l’editorial Anthropos el 1992. De fet, Ariño ens assabenta que la relació dels fusters amb les Falles «fue fijada por primera vez en 1876 por el marqués de Cruilles [...] sin remitir a ningún tipo de fuente histórica y reconociendo que esta versión le había llegado “de oídas”». Per tant, no es pot atribuir l’origen de les falles al gremi de fusters sense dubtar-ne. Més encara, altres autors neguen la importància dels fusters en la festa fallera i la vinculen a festes paganes de culte al foc o al Carnestoltes. Tanmateix, la festa de les Creus de Maig no és una festa d’origen religiós, sinó el resultat de l’evolució d’una celebració pagana acoblada al calendari cristià i que, per tant, ha esdevingut una festa religiosa a la majoria de llocs on se celebra.    

Primer moment clau. 1944

A Borriana, però, el festeig de les Creus de Maig no és religiós, sinó estrictament faller. Tot i que algunes fonts orals defenen que hi ha notícies de la construcció de creus magenques a principis del segle XX i que se celebrava la festa de la Vera Creu, tal com era costum en les nostres terres per a beneir els camps des dels peirons de terme o per a invocar la benevolència neptuniana des de les barques de pesca, és significatiu que Roca y Alcayde no hi fera cap referència en la seua Història de Borriana, editada en 1932, per la qual cosa es pot suposar que aquelles pràctiques no eren rellevants. Només parla de la construcció de la creu de pedra que hi ha al camí l’Axiamo per a celebrar el 16é centenari de l’Edicte de Milà. L’origen de la festa actual de les Creus de Maig a Borriana cal buscar-lo allà per l’any 1944, moment en què la Comissió de Festes instaurà el primer concurs de Creus de Maig amb motiu de les creus que les falles pretenien plantar el dia 3 de maig. Segons algunes fonts orals, la idea de plantar creu en l’àmbit faller fou proposada pel professor dels Carmelites José Solá Álvarez, vinculat a la falla de la Mota i oriünd de Caravaca de la Creu, on aquesta festa gaudia de gran prestigi. Almenys tres creus es plantaren als emplaçaments fallers i els premis es repartiren seguint l’ordre Mota, Garbó i Onda. Des d’aleshores, la festa evolucionaria passant per moments clau, el primer dels quals fou, precisament, la celebració de 1944. Aquests moments han estat punts d’inflexió per a aconseguir monuments com els actuals, els quals han merescut el reconeixement de Festa d’Interés Turístic Provincial en l’any 2010.

Segon moment clau. 1945

El segon dels moments clau correspon a l’any 1945, ja que es va decidir que cada associació fallera plantaria una creu de maig per a anunciar que s’havia constituït comissió. D’aquesta manera, el poble sabria quines comissions plantarien falla. La decisió no sols obligaria els fallers a plantar creus de maig sinó que asseguraria cada any la celebració de la festa. Tanmateix, la participació en un concurs potenciaria la qualitat artística, ja que els constructors de creus haurien d’imaginar dissenys millors als d’anys anteriors i als dels competidors. Aquest esperit de superació exigiria unes bases reguladores del concurs, així que en 1953 n’aparegueren les primeres. Des d’aleshores, les creus haurien d’estar íntegrament confeccionades amb flors naturals i es valoraria les classes de flors emprades, la manera de combinar-les, la línia artística de la col·locació, la pulcritud de l’execució i l’originalitat del disseny de la creu. El pedestal i els ornaments, però, només es valorarien en cas d’empat. Posteriorment, i adequant-se a l’evolució dels monuments, s’actualitzarien les bases del concurs, regulant les dimensions de les creus, el valor de la creu i del jardí en el còmput total, els materials emprats i la data de la celebració, que en 1979 es traslladà al primer dissabte de maig a fi que la festa, corresponent al 3 de maig, no caiguera entre setmana.

Tercer moment clau. 1971

Les creus mantindrien un estil conservador i auster fins al 1971, any, i tercer moment clau, en què la falla de la Mercé decorà la creu de maig amb elements ornamentals innovadors, a pesar que el conjunt recordava la creu que plantaren els de la falla del port l’any 1945. La creu, col·locada sobre un altar floral, eixia del bell mig d’una basa envoltada de rocalla i decorada amb flors de terme en la qual hi havia peixos de colors i el conjunt estava resguardat per un templet gegant recobert d’ulls de xiprer. Fou la primera vegada que la decoració impactà més que l’element cruciforme.

Havent demostrat la importància de la decoració complementaria, el pas següent, i quart moment clau, seria trobar al·lusions monotemàtiques per a ambientar els monuments, fet que es manifestà principalment en 1984, quan els fallers de l’Axiamo plantaren una creu radiada de grans dimensions, tot i que encara robusta i bàsica, envoltada per un paratge que representava meticulosament l’Estany de la Vila i la llegenda sobre la troballa de la Verge de la Misericòrdia.

Quart moment clau. 1984

El cinqué moment clau es manifestà en la creu  que plantaren els de l’Axiamo en 1984, moment en què s’iniciaria una nova etapa floral que quedaria marcada per l’abstracció de les formes cruciformes gràcies a l’ús del poliestiré expandit (suro blanc) que permetia confeccionar estructures d’allò més capriciós per com de fàcil resulta treballar-lo. A partir d’aleshores, la tècnica no condicionaria la imaginació i qualsevol disseny que l’artista ideara, per molt enrevessat que fóra, es podria materialitzar fent servir el ferro com a esquelet i el suro com a cos per a revestir-lo de clavells. D’aquesta manera, combinat les múltiples formes avantguardistes i abstractes amb ornaments com la pedra, l’aigua i les escultures de tot tipus, els monuments magencs evolucionarien fins a esdevenir obres d’art efímer amb la capacitat de meravellar el visitant.

Quint moment clau. 1987

La festa de les creus a Borriana és, des de 2010, Festa d’Interés Turístic Provincial gràcies a l’esforç dels fallers, els quals han demostrat una capacitat de sacrifici, d’imaginació i de superació encomiable. A banda del monument, institucions i associacions programen activitats per a donar consistència a la celebració, però caldria millorar l’oferta festiva i cultural de l’esdeveniment perquè el visitant no es limitara a la contemplació de la creu que, d’altra banda, no és poca cosa. Eixe és, precisament, el repte pendent, el sisé moment clau. 

La renovació estètica

Mentre escrivia el llibre Les creus de maig, vaig pensar de contactar amb algun lletraferit de cada falla borrianenca a fi que en l’obra hi haguera una representació de totes les comissions. Volia que el resultat d’aquella tasca de monjo fóra de tots i, si hi col·laboraven altres autors, totes les comissions sentirien que l’obra era seua. Això era el que pretenia i això és el que ara pretenc amb aquest blog. Tan de bo aquest lloc virtual siga un punt de trobada per a tots els que tinguen alguna cosa a compartir sobre la festa magenca.

La pretensió inicial era bona, no ho dubtareu, però se’m va tirar el temps damunt i no vaig arribar a temps d’oferir aquesta possibilitat a tots. Només ho vaig comentar amb un parell de fallers que, de seguida, s’hi il·lusionaren i em lliuraren els seus treballs. Tot i això, un d’ells no el vaig incloure en el text definitiu, ja que la representació fallera que havia pretés de primeres havia quedat massa reduïda i no volia que ningú no se sentira exclòs.

Ara, però, tinc l’honor de publicar anacrònicament en aquest lloc el text que li vaig demanar a l’amic Vicent Blasco. Un article crític i oportú en aquell 2008.

Les Creus de Maig davant de l'handicap de la renovació estètica

La Mercé, 1977

Hi ha un fet sovint assenyalat pels fallers amb una certa  sensibilitat per les qüestions  artístiques que cada vegada és més comentat: fa falta una renovació estètica a les Creus de Maig per tal de no quedar-nos anquilosats en el passat i oferir a la ciutat i als seus visitants unes propostes més acords amb els temps que corren. La innovació en qualsevol dels àmbits fallers que es desenvolupen ha sigut sempre un problema per a la gent que composa les comissions. El món faller és tancat a la renovació i els canvis costen molt de portar-se a terme.

Les Creus de Maig són, sens dubte, un dels elements més característics de la festa fallera a Borriana. Malgrat ser una tradició importada de terres andaluses, els borrianencs hem sabut donar-li eixe caire faller que fa d’elles un emblema de la festa. No pense estendre’m en els inicis de les creus a principis dels anys 50, però, no obstant, sí que m’agradaria fer constar un fet que va suposar una revolució en la festa. L’any 1977 la falla de La Mercè trenca els motlles  en la concepció de les, fins aleshores, típiques Creus, i incorpora a les mateixes els jardins i fonts que hui en dia estem tan acostumats a vore. Aquest canvi suposa un pas endavant i una superació, les creus adquireixen una rellevància a partir d’eixe moment perquè creixen i es converteixen en monumentals. Estem parlant de fa 30 anys, fins hui res ha canviat. Tres dècades amb les mateixes estructures estètiques en la creu. Jardins clàssics amb una simetria perfecta, creus amb clavell sol o únicament  combinat amb fulla verda i la fonteta per donar-li un poc més de “categoria” al conjunt. I així any rere any salvant honroses excepcions. En dinou anys que sóc faller sols recorde  un parell de creus que hagen suposat un trencament amb l’estètica  establerta. Estic parlant de la creu de la falla Centre Espanya a l’any 1992 que simulava una libèl·lula i en la que es varen introduir elements com la flor seca i el  metacrilat, i la creu, que no el jardí, que a l’any següent va plantar La Mercè on el seu disseny en forma de flors era totalment diferent al que s’havia plantat fins aleshores. Cert és que en els últims anys una comissió puntera en aquest apartat com és L’Escorredor ha anat introduint un disseny més arriscat  i modern en les seues magnífiques creus, una cosa que, al meu parer, els engrandeix encara més i els aproxima al bon camí.

La falta d’atreviment, motivada en gran mesura per l’excessiva  dependència que dels premis tenim els fallers, obliga les comissions a mantindre les línies establertes seguint els cànons estètics que varen triomfar en les darreries  de la dècada dels 70. L’apartat infantil és més escandalós encara. Si ens posem a analitzar les creus infantils vorem que tot aquell projecte que s’isca de les figuretes de xapa retallada com a complement del conjunt es veu sistemàticament oblidat per part dels jurats. A l’igual que en les majors també hi ha excepcions però molt poquetes. La falla La Ravalera en va ser un exemple amb la creu de l’any 2006 realitzada íntegrament amb  estatice , no obstant varen haver de posar un cartell on s’advertia que es tractava d’una flor natural per tal de callar les veus que l’acusaven de no tractar-se d’un element fruit de la natura. A l’any 2007 va ser La Mercè la que va presentar un projecte de creu infantil basat en unes estructures cubiques i amb centres de flors en el seu interior. A partir d’això poc més.

Exposada la qüestió sols em queda una proposta de solució que passaria en primer lloc per crear un premi a la innovació estètica i seguidament, el que és més important, obrir la festa de les creus als dissenyadors i floristes per tal que incorporen les noves tendències en art, d’esta manera aconseguiríem estar a l’avantguarda i donar-li eixa espenta que la tradició de les creus necessita per a assolir la categoria de festa d’interès que tots desitgem. Les Creus de Maig són un potencial d’atracció  turística per a la ciutat i és per això que hem de treballar per la seua renovació constant però sense deixar de costat el que és un fet constatat: la seua monumentalitat és l’atractiu principal i això no es pot perdre.  L’handicap el tenim els fallers  i som nosaltres qui hem de buscar la solució per a donar continuïtat a la festa. Renovar-se o morir.

Vicent Blasco, 2008

La condició d’efímera ha fet que els documents referents a la festa de les creus s’esvaïsquen en el temps, però de vegades la sort és complaent amb tu i apareix qualsevol paperot que, com un indici detectivesc, obri una porta documental inesperada. Tant la perseverança com la sort han estat dos mecanismes que han ballat amb mi en la recerca dels fets magencs. Mireu, si no, aquest document:

Les troballes inesperades durant la investigació sempre resulten grates. En aquest cas, un paperopt dels que usava l’exalcalde Joaquín Urios per a enregistrar la contabilitat del negoci de la taronja em mostrà, quasi per art d’encanteri, l’ordre de l’atorgament d’alguns premis de creus de maig que no constaven en cap altre document. Heus ací la curiositat:

Urios tenia el bon costum d'anotar totes les dades en aquesta classe de papers per a redactar després el contingut dels programes radiofònics amb què escampava la festa a tot arreu. Gràcies a açò, hem pogut descobrir algunes dades rellevants per a la nostra història particular que ens aferma les arrels i, per tant, ens fa més poble.

Necesario y por tanto inevitable

Era un jueves, el 30 de abril de 2008, cuando el Grup d’Estudis Històrics Fallers de Burriana dio a conocer su edición de mi  libro Les creus de maig en el salón de plenos del ayuntamiento de Burriana. El encargado de la presentación fue el poeta José Félix Escudero, quien había tenido a bien redactar el prólogo que reproducimos a continuación.

PROLOGO DE LES CREUS DE MAIG

Lo diré pronto: éste era un libro necesario y por tanto inevitable. Es cierto que la tecnología informativa actual nos permite bucear en cualquier tema con descaro y nos acerca a los dietarios de la sociedad, a sus costumbres y usos, a sus celebraciones, con inusitada rapidez, pero al tiempo con metódica impuntualidad, con aires de aserto provisional, con la poca hondura que conceden las miradas indiferentes. Para saber mucho de algo, nos concierna  o no, nos importe o nos deje fríos, hay que encarar el tema desde la pasión del inflamado o desde la exigencia del historiador. Un gran poeta inglés prerromántico, William Blake, con quien comparto la sugestión de los sueños que se insertan en las fantasías de transformación del mundo, y celebro su poema del tigre, decía que son más sabios los tigres de la rabia que los caballos de la educación. El sabrá porqué, aunque sea fácil colegir los reverberos de su afirmación, pero lo cierto es que me da que Julián Arribas se ha guiado más por la rabia de los tigres que acechan su presa, que por las exigencias de su vocación pedagógica. Ha delimitado con precisión de felino andariego las trazas históricas de una fiesta popular y ha exigido, de paso, que ese rastro no se pierda.

Nunca hasta hoy me había preguntado por las cruces de mayo en términos de manifestación ritual o discursiva, nunca como fuente de información cultural, expresión  de un manual corporativo o resumen incierto de aspectos más azarosos de la fiesta. Me limitaba, desde pequeño a verlas de cerca, disfrutando de su ascética simetría y suponiendo la vinculación religiosa del símbolo. Nunca tracé una línea explicativa en mi pensamiento que me permitiera urdir un discurso infantil o juvenil coherente a propósito de aquellos monumentos, más allá de la correspondencia con el mes de las flores y el de María.

Pero no solo eso. Las olvidé. Pasé con delicadeza la página floral de mayo, pues en mis posteriores trayectos no hubo nunca motivo que me la trajera a la memoria, quizás porque en mis extensas migraciones por la geografía peninsular y europea, no hubo nada que me  recordara esa celebración, ni siquiera el famoso mayo del pueblo de mi padre en la meseta castellana, aquel álamo pelado que se levantaba en la plaza, a la manera del ciprés de Gerardo Diego cual enhiesto surtidor, en este caso sólo de sueño. Pregunté una vez por aquel mayo y me contaron una parte de la historia festiva que envolvía y sus antiguos arraigos rituales, vinculados a los cambios de estación, a la invocación de ayudas divinas y demás abalorios conceptuales ligados a nuestra débil y solitaria posición en el universo. No hice tampoco mayores averiguaciones y con los años aquel árbol esmirriado y triste, que sugería pesadillas verticales y sólo ilustraba la tensión de un instante de vértigo, pasó a las estanterías del recuerdo.

Pero hace poco, en los idus de febrero, recibí una llamada de Rafael Arribas que en nombre del Grup d’Estudis Històrics Fallers, me pedía colaboración para este libro que tenéis entre las manos como prologuista y presentador en el día de su nacimiento. Estuve por negarme, últimamente siempre estoy en los aledaños del no piadoso y excluyente que me exime de adentrarme donde no me apetece. No lo hice porque era una llamada de Burriana, de gente de mi pueblo, a la que ni sé ni quiero decir no. Pensarán algunos que es por miedo a la crítica feroz de los paisanos, dispuestos a reprochar descaradamente una negativa que supone un duro agravio frente a los innumerables síes anteriores. No es por eso, esa crítica si se produjera sería producto del desengaño más que del desprecio y la recibiría gustoso.

A mí me ha parecido convincente y genuino el argumentario de los orígenes del rito de las cruces, esa introducción que Julián hace buscando identificar el territorio de las íntimas pertenencias, las adulaciones divinas, el miedo, la sorpresa cuajada y voluptuosa de las noches de invierno, su oscuridad traumática, que se volvía marfil y oro en primavera para que el tiempo se inventara la vida, desde los mismos cimientos de la muerte. Me apunto al origen celta de esta liturgia, a la verbalidad de mayo, al revoloteo sensual de la naturaleza, al racimo incipiente de los labios. De hecho me apuntaría al origen celta de cualquier cosa. Aprecio ese pueblo, el viento esparcido de su ansia mineral, su música incesante. Que se inventaran la primavera para sostenerla entre las manos cuajadas de flores repudiando la tosca esclavitud de la ignorancia, me resulta crucial, lírico y estimulante.

Pero después de esa breve introspección en los ritos germinativos, sublimados por la religión y encastados en tradiciones y leyendas viajeras, veo que el relato tiene tanto la intención de fijar los hechos de manera minuciosa como la de explicar la historia de un fenómeno creciente, extraño en sus inicios y que poco a poco, en el transcurso de apenas sesenta años se ha convertido en una manifestación grandiosa, donde convergen ilusión, competencia, esfuerzo y creatividad. Lo cierto es que desde la primera cruz de aquel mayo del año 1.944, importada desde Caravaca, por un burrianero de adopción inquieto y desmedido, el profesor Solà, uno más de la virtuosa cofradía intemporal y lúdica de este pueblo, no ha habido año en que no creciera el fragor de esa primavera preñada de cruces por las calles.

El vientre de la fiesta, sistemático y antiguo, livianamente explicado en los tibios rituales primaverales de las cruces de término, “los calvarios” y lúdicamente resuelto en las maravillosas excursiones marineras del bisbe Luís Pérez “Carallarga”, se fue haciendo más grande, más enjambre expresivo, conforme el pueblo se lo apropiaba y lo convertía en pasaje de una forma cultural abierta y refrescante.  Bastó que los falleros hicieran un primer ejercicio de identificación, para que la fiesta adquiriera altura en su vuelo. Pero como en estos menesteres siempre es necesaria la mano que guía los vaivenes de la gloria, hay un reguero de nombres imprescindibles que circulan por las páginas del libro, sin cuya voluntad creativa y de sublimación, no hubiera sido posible nada de cuanto aquí se cuenta. Hablo de Joaquín Ortells, omnipresente durante treinta años, inventor casi de la fórmula y de sus variaciones sucesivas, jardines incluidos. Hablo de Antonio Gumbau y Juan Vidal, en permanente tensión creativa, nunca circunspectos siempre acezantes. Hablo también de Antonio Agut, de Piera y de Villalta.

Sé que me dejo a muchos que no siendo los creadores- es obvio que el corporativismo me puede- han dedicado su mejor energía al proceso haciendo el trabajo oscuro y metódico de la organización y el desempeño diario. Entre ellos está los falleros de tantas y tantas fallas que han ido interviniendo, con los años, en esta fiesta del mayo vital y predecible de Burriana.

J. Arribas en su afán por impermeabilizar las paredes de su trabajo historiográfico, no deja nada sin reseñar y para evitar la tentación del simplismo expositivo, recurre a la sistemática temporal y explica por décadas, desde la primera de mitad de los cuarenta hasta la última desde los años dos mil, las distintas magnitudes de la fiesta y los elementos que caracterizaron cada una de ellas. Porque curiosamente en cada una de esas etapas hay datos singulares. Unas veces es el cambio de ritmo expresivo, la suavización de las formas, la búsqueda de la sensualidad. Otras es la generación de elementos complementarios, jardines, hornacinas, que exijan una mirada dual, menos literalmente piadosa, más ubicua. Otras veces el vigor se resuelve desde la competencia entre unas fallas y otras, La Mercé i La Ravalera, l’Escorredor i Garbó. Otra década se identifica por la irrupción de La Bosca y otra con un liderazgo casi cruel de l’Axiamo, imperial y explosiva.

Me atreví a decir que si, sin saber nada del tema, sin recordarlo siquiera, porque el vínculo forjado entre mi pueblo, mis emociones y mi memoria es tan poderoso y simétrico como la mirada del tigre, aglutina pedazos indisolubles de materia orgánica y conceptual y me impide la posibilidad de negarme. Ya puestos, supuse que además de leerme el libro y atiborrarme de visiones precisas y preciosas de centenares de cruces de mayo, descubriría algo más, obtendría referencias del inconsciente colectivo burrianero y esa constatación o esa evidencia sobrevenidas me ayudarían a entender mejor los códigos personales de pertenencia a la tribu.

Debo confesar que ha sido así. Os preguntaréis cómo es posible que una monografía donde se repite incesante una letanía visual y textual con el objetivo de aclarar conceptos, ilustrar connivencias, fijar fechas, recuperar nombres y enseñar monumentos, pueda provocar hallazgos personales esclarecedores. Muy sencillo, este libro no es solo eso, que siéndolo ya justificaría su edición, es además la recreación de una singularidad que nos atañe como pueblo, la del protagonismo con nombre propio, ese que dota de especificidad a cuanto hacen los burrianeros, con independencia del escenario, el tema y los condicionantes.

He observado con agrado y un punto de complicidad cínica, que algunos de mis amigos cuando se presentan dicen que son de Burriana después de decir su nombre, o incluso arguyen esa condición de pertenencia para obtener pequeños favores en determinadas circunstancias. Necesito dos entradas para esta tarde, decía mi amigo de Burriana asomado a la taquilla y al contestarle el otro que no quedaban le respondía sin sorna, con una convicción casi proteica, es que soy de Burriana. En el tira y afloja de esta historia legendaria mi amigo y yo hemos convenido en un final feliz: le daban las dos entradas por ser de Burriana.

Algo de esa certidumbre, de esa voluntad de trascendencia de lo cotidiano, de ese código personalísimo y dúctil que nos induce a buscar y perseverar, como burrianeros, en la diferencia, hay en este libro de Julián Arribas sobre las cruces de mayo. No sé que le ha impelido a husmear en este territorio totémico y tribal, donde lo cristiano se apropia de lo pagano, lo digiere, lo transforma y lo utiliza con nuevos ropajes,  si ha sido su vinculación personal a la fiesta, la necesidad de definir el lazo festivo de fallas y cruces, el afán nunca expresado de convertirse en portavoz del colectivo o la pretensión de homenajear a cientos de personajes que han hecho posible que esa tradición, no originalmente burrianera, agrandara su urdimbre en nuestro pueblo y permitiera comprobar, una vez más, que para nosotros lo normal se define, contradictoriamente, por su excepcionalidad.

José Félix Escudero

Intencions inicials

Aquest blog naix amb la intenció de posar a l’abast de tothom els fets magencs esdevinguts a Borriana des dels inicis de la festa fins a l’actualitat.

Volem que aquest lloc siga un viatge en el temps per a recuperar les vivències i les identitats dels intrèpids fallers que any rere any planten creus de maig des del 1944 i, alhora, divulgar les imatges dels efímers monuments florals perquè perduren en la memòria de tots.

La nostra festa de les Creus de Maig fou declarada d’Interés Turístic Provincial el 2010 gràcies, en exclusiva, al titànic treball dels fallers. Els buròcrates només presentaren els papers a les institucions. Per això, els fallers es mereixen l’accés a un lloc on recuperar i mantenir la seva història i, si escau, col·laborar-ne. Aquest bolg pot ser eixe lloc.

Estic convençut que l’Ajuntament hauria de promoure aquestes iniciatives, no sols en l’àmbit festiu, sinó en el cultural en general. I és que l’accés als llibres locals i, per tant, a la nostra història, és una aventura que mai no acaba. Hi ha edicions exhaurides que caldria recuperar, hi ha llibres que hom no sap on adquirir-los, hi ha llibres que sols conserven alguns vells, hi ha llibres deixats de la mà de Déu i ningú no pensa de recuperar-los i posar-los a l’abast del poble. Hi ha tantes coses a fer!

Caldria un lloc virtual que continguera tot aquest material, però sembla que, de moment, ni tan sols se li ha passat pel cap al qui hauria de pensar aquestes coses. Així doncs, farem d’aquest blog un xicotet racó d’eixe anhelat espai virtual i hi posarem tot allò que tinga a veure amb les creus de maig.

De moment, us deixe una fotografia d’una creu d’Ortells (qepd) i, a poc a poc, farcirem el blog d’història.