Abans, però, us deixe també un vídeo
amb les creus de maig borrianenques de 2012
LES CREUS DE MAIG
Referents històrics i moments clau de l’evolució magenca a Borriana
El sentiment ancestral que ha originat la festa de les creus de maig
caldria buscar-lo en el vessant espiritual de l’ésser humà que ja es va
manifestar al Paleolític, quan els cavernícoles conjuraven el destí en les
entranyes de les coves. Durant el Neolític, en adonar-se que l’agricultura
depenia dels cicles estacionals, els hòmens practicaren rituals màgics a fi
d’afavorir la benevolència de l’oratge i aquestes celebracions esdevingueren
festes distribuïdes al llarg de l’any, sobretot, al voltant dels equinoccis i
els solsticis, però també al ple de les estacions, com la festa cèltica Beltaine,
ja en l’Edat del Ferro, dedicada al déu Belenus, déu de la llum, del sol i del
foc, i a la Gran Mare Senyora del Bosc. Els elements principals d’aquesta festa
magenca eren el foc i la figura de la Donzella de la Flor, que simbolitzaven la
renovació i la fecunditat de la terra. També, en l’Edat Antiga, els romans
celebraven festes primaverals, de les quals cal destacar la Floràlia,
festivitat dedicada a la deessa Flora, protectora de les flors i de la
vegetació, que es va instaurar com a festeig campestre i popular però que va
degenerar per a convertir-se en un joc eròtic i llicenciós.
Les festes magenques, doncs, eren celebracions paganes que a poc a poc es
cristianitzaren a partir de l’Edicte de Milà. La celebració de Beltaine
i la Floràlia abandonaren el sentit autèntic i foren fagocitades per la
celebració de la Vera Creu, aprofitant la llegenda de la victòria que
l’emperador Constantí I “el Gran” va aconseguir sobre Maxenci en la batalla del
Ponte Milvio gràcies a una suposada revelació divina. Diuen que, abans de la
contesa, se li aparegué en el cel el Crismó amb la inscripció “in hoc signo
vinces” (amb aquest signe venceràs), així que ordenà la construcció d’una creu
que col·locà al front de l’exèrcit i guanyà la batalla. Aleshores, sa mare,
santa Helena, viatjà a Terra Santa i trobà la Vera Creu, que esdevindria el
símbol dels cristians i substituiria a molts llocs el Pal de Maig.
L’ús del foc, la
figura de la dona, les celebracions estacionals i la sexualitat han estat els
elements festius ancestrals que han originat celebracions posteriors, com les
falles, amb la Reina o Fallera Major, que no és sinó l’hereua de la Donzella de
la Flor. Festa, tot siga dit, d’origen ambigu, tal com mostra el sociòleg
Antonio Ariño Villaroya en la pàgina 55 de la seua obra La
ciudad ritual. La fiesta de las Fallas, publicada per l’editorial Anthropos el 1992. De fet, Ariño ens
assabenta que la relació dels fusters amb les Falles «fue fijada por primera
vez en 1876 por el marqués de Cruilles [...] sin remitir a ningún tipo de
fuente histórica y reconociendo que esta versión le había llegado “de oídas”».
Per tant, no es pot atribuir l’origen de les falles al gremi de fusters sense
dubtar-ne. Més encara, altres autors neguen la importància dels fusters en la
festa fallera i la vinculen a festes paganes de culte al foc o al Carnestoltes.
Tanmateix, la festa de les Creus de Maig no és una festa d’origen religiós,
sinó el resultat de l’evolució d’una celebració pagana acoblada al calendari
cristià i que, per tant, ha esdevingut una festa religiosa a la majoria de
llocs on se celebra.
 |
| Primer moment clau. 1944 |
A Borriana, però, el festeig de les Creus de Maig no és religiós, sinó
estrictament faller. Tot i que algunes fonts orals defenen que hi ha notícies
de la construcció de creus magenques a principis del segle XX i que se
celebrava la festa de la Vera Creu, tal com era costum en les nostres terres
per a beneir els camps des dels peirons de terme o per a invocar la
benevolència neptuniana des de les barques de pesca, és significatiu que Roca y
Alcayde no hi fera cap referència en la seua Història de Borriana,
editada en 1932, per la qual cosa es pot suposar que aquelles pràctiques no
eren rellevants. Només parla de la construcció de la creu de pedra que hi ha al
camí l’Axiamo per a celebrar el 16é centenari de l’Edicte de Milà. L’origen de
la festa actual de les Creus de Maig a Borriana cal buscar-lo allà per l’any
1944, moment en què la Comissió de Festes instaurà el primer concurs de Creus
de Maig amb motiu de les creus que les falles pretenien plantar el dia 3 de
maig. Segons algunes fonts orals, la idea de plantar creu en l’àmbit faller fou
proposada pel professor dels Carmelites José Solá Álvarez, vinculat a la falla
de la Mota i oriünd de Caravaca de la Creu, on aquesta festa gaudia de gran
prestigi. Almenys tres creus es plantaren als emplaçaments fallers i els premis
es repartiren seguint l’ordre Mota, Garbó i Onda. Des d’aleshores, la festa
evolucionaria passant per moments clau, el primer dels quals fou, precisament,
la celebració de 1944. Aquests moments han estat punts d’inflexió per a
aconseguir monuments com els actuals, els quals han merescut el reconeixement
de Festa d’Interés Turístic Provincial en l’any 2010.
 |
| Segon moment clau. 1945 |
El segon dels moments clau correspon a l’any 1945, ja que es va decidir que
cada associació fallera plantaria una creu de maig per a anunciar que s’havia
constituït comissió. D’aquesta manera, el poble sabria quines comissions
plantarien falla. La decisió no sols obligaria els fallers a plantar creus de
maig sinó que asseguraria cada any la celebració de la festa. Tanmateix, la
participació en un concurs potenciaria la qualitat artística, ja que els
constructors de creus haurien d’imaginar dissenys millors als d’anys anteriors
i als dels competidors. Aquest esperit de superació exigiria unes bases
reguladores del concurs, així que en 1953 n’aparegueren les primeres. Des
d’aleshores, les creus haurien d’estar íntegrament confeccionades amb flors
naturals i es valoraria les classes de flors emprades, la manera de
combinar-les, la línia artística de la col·locació, la pulcritud de l’execució
i l’originalitat del disseny de la creu. El pedestal i els ornaments, però,
només es valorarien en cas d’empat. Posteriorment, i adequant-se a l’evolució
dels monuments, s’actualitzarien les bases del concurs, regulant les dimensions
de les creus, el valor de la creu i del jardí en el còmput total, els materials
emprats i la data de la celebració, que en 1979 es traslladà al primer dissabte
de maig a fi que la festa, corresponent al 3 de maig, no caiguera entre
setmana.
 |
| Tercer moment clau. 1971 |
Les creus mantindrien un estil conservador i
auster fins al 1971, any, i tercer moment clau, en què la falla de la Mercé
decorà la creu de maig amb elements ornamentals innovadors, a pesar que el
conjunt recordava la creu que plantaren els de la falla del port l’any 1945. La
creu, col·locada sobre un altar floral, eixia del bell mig d’una basa envoltada
de rocalla i decorada amb flors de terme en la qual hi havia peixos de colors i
el conjunt estava resguardat per un templet gegant recobert d’ulls de xiprer.
Fou la primera vegada que la decoració impactà més que l’element cruciforme.
Havent demostrat la importància de la decoració complementaria, el pas
següent, i quart moment clau, seria trobar al·lusions monotemàtiques per a
ambientar els monuments, fet que es manifestà principalment en 1984, quan els
fallers de l’Axiamo plantaren una creu radiada de grans dimensions, tot i que
encara robusta i bàsica, envoltada per un paratge que representava
meticulosament l’Estany de la Vila i la llegenda sobre la troballa de la Verge
de la Misericòrdia.
 |
| Quart moment clau. 1984 |
El cinqué moment clau es manifestà en
la creu que plantaren els de l’Axiamo
en 1984, moment en què s’iniciaria una nova etapa floral que quedaria marcada
per l’abstracció de les formes cruciformes gràcies a l’ús del poliestiré
expandit (suro blanc) que permetia confeccionar estructures d’allò més
capriciós per com de fàcil resulta treballar-lo. A partir d’aleshores, la
tècnica no condicionaria la imaginació i qualsevol disseny que l’artista
ideara, per molt enrevessat que fóra, es podria materialitzar fent servir el
ferro com a esquelet i el suro com a cos per a revestir-lo de clavells.
D’aquesta manera, combinat les múltiples formes avantguardistes i abstractes
amb ornaments com la pedra, l’aigua i les escultures de tot tipus, els
monuments magencs evolucionarien fins a esdevenir obres d’art efímer amb la
capacitat de meravellar el visitant.
 |
| Quint moment clau. 1987 |
La festa de les creus a Borriana és, des de 2010, Festa d’Interés
Turístic Provincial gràcies a l’esforç dels fallers, els quals han demostrat
una capacitat de sacrifici, d’imaginació i de superació encomiable. A banda del
monument, institucions i associacions programen activitats per a donar
consistència a la celebració, però caldria millorar l’oferta festiva i cultural
de l’esdeveniment perquè el visitant no es limitara a la contemplació de la
creu que, d’altra banda, no és poca cosa. Eixe és, precisament, el repte
pendent, el sisé moment clau.
No hay comentarios:
Publicar un comentario