Anys 80

La Ravalera, 1982

Si en la dècada anterior havia augmentat la grandària de la creu i s’havien instaurat els jardins i els estanys com a ornaments complementaris de la mà d’Ortells, durant els anys 80 es perfeccionarien els adorns i s’avançaria espectacularment en el tractament de la creu, suavitzant les formes  amb traços curvilinis que, combinats amb filigranes innovadores, buscarien en molts casos l’abstracció en l’obra artística, tal com s’observà en les creus que presentà l’Axiamo en 1987, obra en què Juan Vidal introduí l’ús del “suro blanc”, un material que oferia possibilitats noves. També s’introduirien afegitons artístics d’elaboració complexa, com ara,  els que es contemplaren en les creus de l’Axiamo en 1989 i 1990. D’aquesta manera, s’establirien les directrius que s’imposarien en les dècades següents i que corresponen fonamentalment a Juan Vidal i a Antonio Agut, els dos artistes més representatius de l’art magenc de Borriana tant de la dècada dels anys 80 com de les posteriors.

L’any 1981, mentre es constituïa la nova Junta Local Fallera, el barri l’Axiamo irrompé en el repartiment de premis amb una creu dissenyada per Joaquín Ortells i materialitzada per Antonio Agut, qui destacaria en l’art floral, junt amb el seu company Juan Vidal, durant tota la dècada. La comissió fallera del barri l’Aixamo havia nascut eixe any mateix i des d’aleshores seria un barri capdavanter en el monument magenc que, llevat del segon premi que obtingué en 1982 i en 1983, rebria els primers guardons fins a 1991. L’èxit també acompanyà les creus infantils d’aquest barri, les quals obtingueren la majoria dels primers premis de la dècada.

La Vila, 1984

El segon premi de 1981 el va meréixer la Ravalera, barri que n’havia guanyat el primer en les tres convocatòries anteriors i que de manera irregular formaria part de les comissions més rellevants de la dècada. La resta dels sis premis estipulats seguí l’orde: Escorredor, barri d’Onda, barri la Bosca i barri de la Mercé.

La Ravalera, doncs, va veure com el barri de l’Axiamo aconseguia el primer premi i trencava la ratxa ravalera que havia durat tres anys (1978, 1979 i 1980), tres exercicis de primers premis que auguraven l’èxit continuat en el barri, però l’Axiamo s’encarrega d’enderrocar les previsions i els del Raval hagueren de conformar-se amb el segon premi que, tenint en compte la qualitat dels monuments presentats, fou un premi esplèndid. No obstant això, la comissió del Raval s’adonà que les creus de maig tendien a una majestuositat inusual fins aleshores que els obligava a treballar de valent si volien reprendre el lideratge de les creus, així que decidiren concebre una creu per a 1982 que no fera dubtar el jurat a l’hora d’adjudicar el primer premi. A més, la nova creu hauria d’indicar la celebració del 50é aniversari del barri faller. La bella lluita, doncs, estava servida.

L'Axiamo, 1984

Després de l’auge que havien experimentat les creus des de 1944 i especialment des de feia sis o set anys, la festa de les creus havia deixat de ser un formulisme per a convertir-se en una de les millors festes i 1982 prometia ser un any de molta competitivitat, tant en el monument com en l’entorn decoratiu. Estava prevista la construcció de creus que superarien els cinc metres i mig d’alçària amb jardins que, en molts casos, ocuparien més de 50 metres quadrats i els pressupostos s’havien disparat. De fet, s’emprarien més de mil dotzenes de clavells per falla i s’invertirien més de 100.000 pessetes en alguns monuments, a banda de la mà d’obra que no es pressupostava, ja que eren els membres de les comissions els encarregats de l’elaboració. 

Amb aquest ambient d’intencions festives extraordinàries, la Junta Local Fallera, que organitzà la festa amb la col·laboració de l’Ajuntament i la indispensable implicació de les comissions falleres, volgué recolzar l’esdeveniment amb un pressupost de 800.000 pessetes i un complet programa d’actes que començà la nit del divendres 30 d’abril amb la “plantà” dels monuments. El dissabte, a les sis de la vesprada, s’atorgaren els premis i després s’efectuà la visita oficial a les creus, en la qual prengueren part totes les falleres de la ciutat acompanyades per la Junta Local Fallera. El resultat, segons el cronista Basilio Trilles,  fou una festa magenca encomiable que transcorregué durant un cap de setmana d’excel·lent climatologia. Tal com estava previst, els monuments florals, en els quals s’havia invertit una gran quantitat de treball, de diners i d’enginy artístic, foren molt admirats tant pels veïns com pels forasters que es desplaçaren a Borriana.

La Vila, 1985

La premsa de l’època ressaltà especialment la majestuositat de les creus i la gran desimboltura dels artistes que, amb una dotació econòmica molt elevada, havien aconseguit presentar uns monuments de gran impacte. Però de tots ells, el més valorat fou l’elaborat per aquella comissió que s’havia proposat el fet de recobrar el lideratge en l’atorgament dels premis. La Ravalera, doncs, fou la guanyadora del concurs. El segon premi correspongué a l’Axiamo, que ja havia demostrat l’any anterior el gran potencial artístic que s’imposaria durant la resta de la dècada. El barri d’Onda guanyà el tercer premi, mentre que l’Escorredor, la Bosca i la Societat de Caçadors en guanyaren el quart, el cinqué i el sisé respectivament.

A banda de les espectaculars creus majors, les infantils també es presentaren amb una concepció meticulosa, enginyosa i ben ornamentada, en les quals no faltaren les floritures. Flors del terme, parterres i estanys adornaren  els efímers monuments infantils que, a l’ombra dels majors, embelliren les places i els carrers durant un cap de setmana. L’Axiamo, que no pogué aconseguir el primer premi en la secció major, fou el barri guanyador del certamen infantil. El barri d’Onda obtingué el segon guardó i la Mercé, el tercer. La resta de premis s’atorgaren a la Societat de Caçadors, a la Bosca i al Raval respectivament.

L'Axiamo, 1986

Amb l’avanç dels anys augmentà la informació sobre les creus de maig a Borriana, tot i que no de forma metòdica. Les notícies de l’època havien de sofrir una lamentable garbellada i, per falta de cronistes o per falta d’espai en els documents, anaven i venien discontínuament tal com les ràfegues d’un vent capritxós. De la mateixa manera, els documents gràfics quedaren desperdigolats en els calaixos polsosos fins que el temps, o la memòria, els va fer desaparéixer. Se’n dedueix, doncs, la necessitat de crear la figura d’un cronista eficient i d’un lloc adequat per a conservar la informació dels fets esdevinguts a Borriana, ja que el coneixement del passat és una de les claus per a estimar, comprendre i valorar la comunitat.

El silenci documental és, una vegada més, la llosa que cobreix l’any 1983, del qual sols han quedat les reminiscències d’una memòria històrica que concedeix el primer premi a la Ravalera i el segon, a l’Axiamo.

El divendres dia 4 de maig de 1984 començà la “plantà” de les creus. Arrere quedaven 40 anys de creus que sofriren la condició de l’art més efímer, la condemna a desaparéixer abans de concebre’l.

Aprofitant el cap de setmana més pròxim al 3 de maig, tal com ja era habitual per a facilitar l’assistència del públic, 15 comissions falleres col·locaren les creus als carrers recolzades amb una subvenció de 400.000 pessetes. La Junta Local Fallera, seguint el costum instaurat en 1971, també plantà una creu fora de concurs davant de l’Ajuntament, tot i que no plantava falla.

L'Axiamo, 1987

Tal com se sospitava, amb les creus de 1984 s’aconseguí un nivell qualitatiu elevadíssim. Algunes creus foren espectaculars, com també ho foren els jardins i els estanys complementaris que les adornaren. L’endemà, el jurat, format per membres del Gremi d’Artistes Fallers, va fer públic l’atorgament dels premis des del balcó de l’Ajuntament i, tan bon punt es conegué el veredicte totes les falleres es van reunir per a iniciar la visita oficial a les creus. De nit se celebrà a la Llar Fallera el Ball de la Rosa. Segons l’article de Julio Sánchez que aparegué el periòdic Mediterráneo, els sis premis infantils seguiren l’orde Axiamo, Bosca, Societat de Caçadors, Mota, Onda i Sant Blai. No obstant això, el banderí del tercer premi infantil està actualment a la seu del barri la Vila i la publicació El fallero de l’any següent confirma que, en efecte, la Vila obtingué el tercer guardó, per la qual cosa és probable que l’orde dels premis no fóra exactament com hi apareix, almenys, a partir del tercer lloc.

Pel que fa als premis majors, el barri l’Axiamo en guanyà el primer, mentre que el segon correspongué a la Ravalera. Curiosament i lamentable, les fonts consultades no aporten cap informació sobre la resta de premis majors, però sí que es pot afirmar que el tercer premi el va obtindre el barri la Vila, ja que el banderí corresponent es troba a la seua seu.

L'Escorredor, 1988

La creu major de l’Aixamo evocava un dels llocs més emblemàtics i més bell del terme municipal de Borriana, com és l’estany de la Vila. L’encertada ambientació de la creu recordava a l’observador l’antiga llegenda segons la qual uns pastorets trobaren la imatge de la Verge de la Misericòrdia dins d’una campana que estava amagada al fons de l’estany. Fou en sentir que quelcom responia al repic del campanar des de dins de les aigües quan s’endinsaren en l’estany, on trobaren una campana que protegia una escultura de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Quan anunciaren la troballa al poble, els vilatans decidiren construir una ermita al lloc dels fets i nomenar la Mare de Déu de la Misericòrdia patrona de Borriana. Tant la llegenda com el Clot han sigut objecte de nombroses aportacions literàries, una de les quals eixí de la ploma de José Esteve Patuel que, publicada en 1959, és un exemple ideal per a versar l’obra floral amb què l’Axiamo guanyà el primer premi de creus en 1984.

Amb els primers premis de creu major i de creu infantil, el barri de l’Axiamo fou la gran guanyador del concurs en 1984. Era un barri modest que no podia lluitar per a aconseguir algun dels primers premis de falla, ja que altres comissions podien invertir grans quantitats de diners, però s’esforçava al màxim, com els grans fallers, en tot allò que es podia dur endavant a base de treball i il·lusió.

L'Axiamo, 1989

Sota una pluja incessant i treballant tota la nit es plantaren les 13 creus de 1985, a les quals s’afegiria la creu instal·lada per la Junta Local Fallera que no entraria en concurs. Segons que avançava la nit, el públic comprovava que aquell any els fallers estaven decidits a superar els treballs anteriors amb obres de gran qualitat i jardins molt sumptuosos. Els artistes s’estaven aplicant a consciència i complicaven la labor del jurat, que aquell any seria especialment difícil, sobretot, a l’hora d’adjudicar el primer i el segon guardó, ja que competien els tres millors artistes de l’època, com eren Juan Vidal i Antonio Gumbau, per banda de l’Axiamo, i Joaquín Ortells, que amb l’artista local Paco Ferrandis de president, elaborà una creu magistral per a la Vila. Una vegada més, l’esperit de superació s’havia posat de manifest en el món faller.

Per fi arribà el moment de publicar els premis. Des dels balcons de l’Ajuntament i davant la presència d’un públic nombrós que romania expectant en la plaça Major, s’anunciaren els premis. L’ambient fou de màxima tensió en el moment que es pronuncià el nom dels barris que havien guanyat el tercer guardó, ja que l’Axiamo i la Vila havien de repartir-se els dos premis que faltaven en el concurs de creus major i, a més, l’Axiamo tenia l’oportunitat de fer doblet si també guanyava el primer premi infantil. Finalment, i tal com havia ocorregut l’any anterior, l’Axiamo aconseguí el primer premi de creu infantil i el primer premi de creu major.

L'Escorredor, 1990

L’orde dels premis de creus major fou el següent: primer, Axiamo; segon, la Vila; tercer, barri d’Onda; quart, Sant Blai; cinqué, Club Ortega i sisé, Centre Espanya.

Quant a les creus infantils, l’orde dels premis fou el següent: primer, Axiamo; segon, Societat de Caçadors; tercer, la Mota; quart, la Mercé; quint, Sant Blai i sisé, barri d’Onda.

El vessant cultural de Borriana en 1986 estava protagonitzada per l’anunci de la publicació Burriana en su historia, però amb el maig arribà la festa de les creus sota l’expectació de tot el poble. De primeres, havien de ser 14 les comissions que plantarien creu, llevat de la que també plantaria la Junta Local Fallera, però finalment s’uní al concurs el barri la Bosca. Per tant, durant la nit del divendres 2 de maig es plantaren 16 creus, quinze que entraven en concurs i una, la de la Junta Local, que es quedava al marge dels premis. El jurat visità les creus durant el matí del  dissabte i a les sis de la vesprada anuncià des del balcó de l’Ajuntament que el barri l’Axiamo tornava a guanyar el primer premi de creus, tant en la secció infantil com en la major. D’aquesta manera, l’Axiamo confirmava que comptava amb els millors artistes de l’època, Juan Vidal i Antonio Gumbau.

El cicle del temps volgué que en 1987 el primer de maig, Festa del Treball, caiguera en divendres, per la qual cosa els fallers tingueren tot el dia per a construir els jardins decoratius. L’esquelet de la creu es confeccionava dies arrere i sense pressa, ja que els artistes podien treballar tranquil·lament als casals, però els bellíssims entorns en què es col·locava l’element principal havien de materialitzar-se com més prop del dia de la “plantà” oficial per a no ocupar durant massa temps la via pública i facilitar el trànsit pels carrers principals de la ciutat. Les flors, però, es posaven el mateix dia de la “plantà” perquè els pètals mantingueren la frescor.

Barri d'Onda, 1990

Acabat el treball floral, el jurat visità les creus i repartí els premis d’una manera molt curiosa, ja que les comissions premiades van rebre el mateix guardó tant en la creu major com en la infantil. Sembla que la coincidència no fou aleatòria. Segons les cròniques, l’any anterior hi hagué tensions lamentables respecte a l’atorgament dels premis i en 1987 intervingué el jurat d’incidències per a suavitzar-les. Fóra com fóra, l’article de Tejedo que aparegué en el periòdic Mediterráneo deia:

“La falla del barri l’Axiamo fou ahir primer premi en les Creus de Maig per partida doble, ja que també obtingué la primera posició en la creu infantil.

El més curiós del cas, sense cap dubte, d’aquest lliurament de premis fou la coincidència absoluta en la totalitat dels premis, perquè totes les falles que obtingueren guardó en la creu gran, l’aconseguiren igualment en la infantil [...] Pel que fa al lliurament de premis, enguany no han existit complicacions. Sembla que la idea prestada pel jurat d’incidències poguera ser la més encertada.”

El resultat fou que, tant en la creu major com en la infantil, l’Axiamo obtingué el primer premi; la Ravalera, el segon; el barri d’Onda, el tercer; l’Escorredor, el quart; Sant Blai, el cinqué i la Vila, el sisé.

La gran guanyadora, doncs, fou la comissió de l’Axiamo, que guanyà per quarta vegada consecutiva el primer premi amb una creu innovadora. Ateses les característiques del barri, que era menut i de pocs recursos econòmics, els fallers s’esforçaven al màxim per tal d’aconseguir els primers guardons amb les obres d’art que no exigien una quantitat desorbitada de diners. Els primers premis en les falles, però, eren inaccessibles per als barris i societats humils. Tot i això, l’Axiamo invertí al voltant de 200.000 mil pessetes en les creus de maig.

L'Axiamo, 1990

El suport econòmic amb què calia recolzar les obres d’art relacionades amb les falles era una gran dificultat per a moltes comissions, però aconseguien combinar a la perfecció la mancança de recursos econòmics amb la imaginació. De fet, no sempre guanyava la creu de més pressupost. Aquest enginy feia de la celebració fallera, en general, i de la magenca, en particular, un esdeveniment imprevisible en què l’habilitat dels artistes, l’esforç perseverant i la il·lusió dels fallers estaven per damunt de l’aspecte econòmic, la qual cosa glorificava la festa.

Un dels fets més significatius de 1987 fou el descobriment de nous materials per a construir les creus. Decidit a confeccionar una creu de formes innovadores, Juan Vidal valorà la possibilitat d’abandonar la fusta per a modelar el cos del monument, ja que necessitava altres materials que es pogueren modelar amb més facilitat per a obtenir formes filigranades, així que, després de pensar en distints materials, decidí treballar el ferro i el “suro blanc” per a construir el suport intern de la creu. El descobriment possibilitaria en un futur la construcció de creus modernes amb formes impensables fins aleshores. A banda dels materials, Vidal fou el pioner dels nous dissenys fonamentats en la repetició d’una forma amb la creu que construí en 1987. Les peces, modelades seguint el mateix patró, es disposaven de manera que constituïren una forma cruciforme. La creu, doncs, ja no era la idea inicial del disseny, sinó el resultat cruciforme aconseguit partint d’altres formes. D’aquesta manera, la creu que confeccionà Vidal en 1987 per a l’Axiamo es convertí en la primogènita de les creus modernes.

L'Axiamo, 1984

Passades les falles de 1988, 16 comissions plantaren les creus el divendres 29 d’abril, ja que eixe cap de setmana era el més pròxim al 3 de maig. La novetat de l’any fou la constitució de la falla Don Bosco, que debutava amb una associació d’antics alumnes del col·legi Salesià.

L’ambient era de màxima expectació, ja que l’Axiamo havia guanyat per primera vegada el segon premi amb la falla major, fet que servia d’al·licient renovat per a posar més interés que mai a repetir l’èxit dels anys anteriors, l’Escorredor lluitava per superar l’Axiamo i els de Don Bosco volien irrompre en el món de les falles demostrant amb el primer monument de la seua història fallera que estaven disposats a convertir-se en una de les comissions capdavanteres de la ciutat.

Creu infantil de L'Axiamo, 1988

Tal com era d’esperar, les creus foren magnífiques i dificultaren notablement la tasca del jurat, que finalment decidí atorgar els dos primers premis de creus a l’Axiamo, barri que, sens dubte, era el millor de l’època quant a creus de maig, ja que comptava amb els grans artistes Antonio Gumbau i Juan Vidal que dissenyaven les creus infantils i majors respectivament. El segon premi infantil, però, hauria sigut d’allò més inesperat si no fóra perquè l’objecte avaluat estava a la vista de tot observador, i és que les creus de la Societat de Caçadors mai no havia destacat, llevat d’alguns premis esporàdics en la secció infantil a principis de la dècada i d’un tercer premi de creu major en 1973, però en 1988 els caçadors van guanyar el segon guardó de creus majors, que fins aleshores era el millor que havien obtingut, i encetaren així una ratxa de premis que, liderats pel primer premi en la secció infantil de 1995, es prolongaria durant les dècades següents. El tercer premi infantil anà a parar a l’Escorredor i la resta es repartí seguint l’orde la Vila, la Mercé i el Club Ortega. En la secció major, i encapçalats pel primer premi de l’Axiamo, l’Escorredor aconseguí el segon guardó, Don Bosco en guanyà el tercer i la resta se’ls repartiren la Ravalera, el barri València i el barri d’Onda respectivament. Amb una participació de 16 creus i un repartiment de sols sis premis, el fet d’obtindre’n un era un èxit per a una comissió, però de totes elles, Don Bosco era a bon segur una de les que més es congratulà, ja que iniciava el seu camí festiu amb un resplendent tercer premi de creus majors que només l’havien superat els millors artistes de l’època que militaven en l’Axiamo i l’Escorredor, un barri amb molta tradició magenca que lluitava per aconseguir el primer guardó, però que no podria superar l’Axiamo fins a 1993. No obstant això, el fet que l’Axiamo, l’Escorredor i la Bosca foren els barris que haurien de repartir-se la majoria dels primers premis de creus des de mitjans de la dècada dels anys 80 fins a l’actualitat era degut, en molts casos, al fet que uns artistes en concret, o els seus alumnes, passaren per aquestes comissions i dissenyaren la majoria de les creus. Alguns dels principals foren Juan Vidal i Antonio Agut. 

Creu infantil de L'Escorredor, 1989

La festa de les creus corresponent a 1989 tingué lloc l’últim cap de setmana d’abril, ja que el dia 3 de maig caigué en dimecres, i fou, a bon segur, una de les millors festes magenques que viuria Borriana des que s’instauraren en 1944 i fins a l’actualitat, perquè l’imprevisible destí que domina les rendes de l’oratge volgué sacsejar les falles en favor de les creus de maig. De fet, l’any 1989 hauria de ser recordat per la supressió de l’ofrena floral a la patrona de Borriana, la Mare de Déu de la Misericòrdia, que s’hauria d’haver realitzat el dia de Sant Josep, però les nefastes condicions atmosfèriques n’impediren l’execució i els fallers decidiren ajornar-la perquè tinguera lloc en el marc de la festa de les creus de maig. Les falles havien quedat amputades significativament, ja que l’ofrena era un dels actes més espectaculars i emotius de la setmana fallera, però la festa de les creus es veuria enaltida amb la llarga i populosa desfilada que realitzen les falleres de l’any cobertes amb mantellines, les falleres d’anys anteriors, les dones i les xiquetes que tenen el desig de lluir eixe dia el vestit regional i tots els membres de les distintes comissions que volen oferir un ram de flors a la patrona i homenatjar Sant Josep. L’acte començà a les cinc i mitja de la vesprada a les portes del col·legi Salesià i acabà a la façana de l’església parroquial, on tots els participants dipositaren un ram de flors als peus del magnífic tapís que Juan Borillo reconstruí per a l’ocasió, després que la pluja del 19 de març el fera malbé. Per a garantir l’èxit de la festa, la Junta Local Fallera acceptà la subvenció proposada per les comissions i lliura 100.000 pessetes a cadascuna a fi que pogueren sufragar les despeses de flors i de bandes de música que havien hagut de comprar i contractar de nou per a l’ofrena de maig.

La Mare de Déude la Misericòrdia ha sigut venerada a Borriana des que, segons la llegenda, uns pastorets en trobaren una imatge al Clot, tal com evocaren els de l’Axiamo amb la creu de 1984. Des d’aleshores, la Misericòrdia ha sigut objecte d’ofrenes i poemes, dels quals destaca Nuestra Patrona, de José Esteve Patuel.

NUESTRA PATRONA

El río te guardaba codicioso

haciendo de sus aguas madreperla,

y un manto de arco iris, de sol roto,

cromaba el pedestal de sus arenas.

En el fondo del río pasaba el día;

fuera, sin Ti, la noche más oscura.

La luz volvió contigo, que traías

el arco iris en tus vestiduras.

El sol fundió en tus ojos el mosaico

de mil colores que en tu honor formara.

¡Te sirve el mismo Sol para mirarnos,

Madre de Luz, Estrella de Burriana!

Y el Padre dejó al Hijo en tu regazo,

cediéndote con El toda su gloria...

¡El mismo Dios te sirve para amarnos,

Virgen y Madre de Misericordia!

Creu infantil de L'Axiamo, 1986

Una altra característica de les festes de les creus de 1989 fou la quantitat de premis lliurats. Durant la dècada dels anys setanta el nombre de premis atorgats passà de tres a sis, però en 1989 es considerà que ja hi havia comissions suficients per a afegir dos premis més, així que la quantitat de guardons augmentà fins a huit i romandria així fins a l’actualitat. Els premis es feren públic des del balcó de l’ajuntament i les reines falleres, infantil i major, els lliuraren a les comissions guanyadores. Primer es repartiren els guardons infantils, el primer dels quals guanyà l’Axiamo, que dominà el certamen durant els anys 80. La Societat de Caçadors, que també s’havia involucrat seriosament en les creus de maig, en guanyà el segon. El tercer premi correspongué al barri Sant Blai i la resta seguí l’orde Escorredor, Mercé, Mota, Club Ortega i Centre Espanya. Després, les reines lliuraren els premis majors i l’Axiamo tornà a guanyar-ne el primer, de manera que es convertí en tradició que aquest barri obtinguera els dos primers premis de creus, no de bades lluitava com el que més per a aconseguir ser el gran triomfador de cada exercici magenc. El segon premi el va obtindre l’Escorredor, un barri que li xafava els talons a l’Axiamo, però que encara no havia pogut superar-lo, i el tercer premi el va rebre la veterana Mercé, que sempre estava entre les millors comissions. La Ravalera guanyà el quart, el cinqué se l’endugué Don Bosco que havia cremat feia mes i mig la primera falla de la seua història i estava dispost a obrir-se pas entre les millors falles, Sant Blai en guanyà el seté i, finalment, el Club Ortega rebé el huité.

L'Axiamo, 1982

Conclosa l’ofrena i lliurats els premis durant la vesprada dominical, una comitiva reduïda formada per la reina fallera, la reina fallera infantil i el cavaller acompanyant, tots seguits per les dames, la Cort d’Honor i la Junta Local Fallera, visità les creus més destacades de la ciutat. Les festes es tancaren amb el castell de foc que no es pogué disparar en Sant Josep a causa del mal oratge i amb un ball al qual acudiren totes les comissions falleres de la ciutat. Les creus de maig de l’any 1989, doncs, estigueren envoltades per una gran quantitat d’actes que les embelliren especialment.

El divendres 4 de maig de 1990 començà la “plantà” de les noves creus que s’allargà fins a la matinada. En una nit de faena es transformà la fisonomia urbana de Borriana, els carrers de la qual quedaren embellits amb les creus i l’ornamentació que, a banda dels estranys i els motius vegetals, es complementà amb jocs de llum i aigua. Cada any que passava, augmentava la importància de les creus i la implicació de la ciutat de tal manera que els fallers volien presentar uns monuments de magnituds i bellesa inusuals. L’esperit faller, doncs, desitjava que les creus de Borriana no tingueren comparança en cap lloc del món, per la qual cosa les comissions plantaren un total de trenta-quatre creus amb dissenys espectaculars que es cobriren amb 12.000 dotzenes de clavells. Però les creus ja no es concebien sense els jardins decoratius, així que s’idearen vertaders paradisos florals que feren les delícies dels observadors.

L'Axiamo, 1985

Quan els membres del jurat avaluaren els monuments lamentaren que sols pogueren atorgar huit premis, perquè les creus que havien de quedar-se sense cap guardó també tenien la capacitat de meravellar el visitant, que les valorava com a obres d’art i es preguntava per què aquelles meravelles estaven predestinades a viure a penes tres dies. I és que l’art efímer faller és incomprensible per al visitant neòfit.

A l’hora de repartir els premis de creus major, el jurat decidí que l’Axiamo havia de repetir l’èxit dels anys anteriors i li atorgà el primer premi. Una vegada més, l’Escorredor hagué de conformar-se amb un magnífic segon premi, però els examinadors consideraren que mereixia el premi especial que també li assignaren. El tercer premi el va rebre la Mercé i la resta s’entregaren a la Ravalera, al Club 53, al barri d’Onda, al barri Sant Blai i a la Societat de Caçadors, respectivament. Quant als premis infantils, el primer fou per a la Societat de Caçadors, que aconseguí superar el segon premi de l’Axiamo. La Mercé en guanyà el tercer i la resta es repartiren seguint l’orde Centre Espanya, Mota, Bosca, Escorredor i barri d’Onda. En aquest cas, el premi especial el va rebre el barri Sant Blai, que no havia obtingut cap dels huit guardons del concurs. Amb aquest resultat, la festa continuà pels carrers de la ciutat i a l’empara de les creus de maig.