Anys 90

Camí d'Onda, 1991

La dècada dels anys 90 fixaria les bases dels nous dissenys que tendirien cap a la suavització de les formes i l’abstracció. La utilització del “suro blanc” facilitaria l’elaboració de les creus modernes, ja que és un material que es treballa amb facilitat, admet l’ús de les ferramentes per a tallar, buidar o esculpir, es pot encolar ràpidament i, a més, els clavells s’hi poden clavar còmodament. Es tracta, doncs, d’un material ideal per a construir les creus de maig. El “suro blanc”, que tan adequat resulta per a elaborar les creus, necessita, això sí, un suport que el sostinga fermament, per la qual cosa hom començà a fabricar esquelets de ferro. La fusta d’antany, doncs, ja no seria necessària, perquè hi hauria prou amb unes tires de ferro com a suport interior. Del clavell de perfum que s’utilitzava durant la dècada dels anys 40, substituït pel clavell comercial durant els anys següents, es passaria al clavell estàndard retallat, és a dir, una vegada col·locada la flor en el suro, l’artista unificaria les puntes amb les tisores i les obres semblarien cobertes amb tapissos. Quant a les formes cruciformes, es modernitzarien suavitzant-se i arredonint-se per a aconseguir figures fines i esveltes, com ara, algunes creus de la Bosca i de l’Escorredor, tot i que altres comissions continuarien presentant formes tradicionals. Un exemple aïllat d’abstracció fou la creu que dissenyà Joaquín Ortells en 1994 per a la Mercé. Fou una creu de concepció única, però serviria per a demostrar que en l’art és imprescindible obrir la ment davant qualsevol possibilitat, tot i que parega la més inversemblant de les incompreses genialitats. També l’Escorredor presentaria una creu bellíssima en 1999 que s’avançaria a l’època i que anunciaria el domini d’aquest barri durant la primera dècada del segle XXI. Fins aleshores, l’Axiamo, que havia liderat els premis de la dècada anterior, sols aconseguiria mantindre’s en primer lloc en 1991, ja que l’Escorredor, per fi, superaria el seu rival en 1992 i 1993. En 1994 guanyaria l’espectacular creu de la Mercé i en 1995 començaria el regnat de la Bosca, que guanyaria els primers premis de la resta de la dècada.

Escorredor, 1991

L’any 1991 hi hagué una creu inesperada. El Club Ciclista formà comissió fallera en 1955 per primera vegada. Anteriorment, havia col·laborat amb les festes falleres organitzant carreres de bicicletes en dues etapes que se celebraven durant la setmana de Sant Josep i en les quals participaven els millors corredors de l’època, de manera que la implicació en la festa del foc desembocà en la creació d’una comissió fallera, però en 1991 ja feia anys que no plantava falla. Per això, quan aparegué una creu de maig davant dels locals del Club Ciclista, el poble festejà el fet que, tal com indicava la “plantà” de la creu, hi haguera una falla més en l’exercici que acabava de començar. No fou una creu rellevant pel que feia a la qualitat del monument, ja que no obtingué cap premi, però serví per a mostrar que l’esperit faller encara romania en els ciclistes. En total, 18 comissions plantaren creu i, per tant, falla aquell any. De tots els artistes que confeccionaren creus en 1991 destacà Antonio Gumbau, artista experimentat que ja coneixia la satisfacció de guanyar un primer premi. No obstant això, l’alegria fou màxima en esta ocasió, ja que aconseguí el primer guardó tant amb la creu major com amb la infantil, dos vertaderes obres d’art que construí per a l’Axiamo. L’Escorredor, però, que havia presentat un monument admirable dissenyat per Juan Vidal “Lapi”, fou superat pels elements decoratius de l’Axiamo, que decantaren l’avaluació del jurat, però l’obra cruciforme de Vidal fou tan espectacular que obtingué el premi al millor creu. De fet, Vidal presentà una creu de gran bellesa i innovadora que, tal com la que construí en 1987, mostrava la nova tendència que s’instauraria anys després.

Barri d'Onda, 1992

Amb la creu de 1991, l’Axiamo acabaria l’etapa gloriosa, amb un palmarés de huit premis consecutius de creus majors que encara no s’ha superat, ja que l’any següent l’Escorredor aconseguiria desbancar l’Axiamo amb una creu de Vidal, el mateix que havia aconseguit un bon grapat de primers premis per a l’Axiamo durant els anys anteriors. Eren els anys de Vidal i Gumbau, dos artistes que garantien l’obtenció dels millor premis, independentment de la comissió en què militaren. I és que, en moltes ocasions, una comissió guanyava una altra perquè l’artista havia canviat d’opció fallera entre ambdues formacions. 

L’orde dels premis majors es repartí seguint l’orde següent: l’Axiamo, primer premi; l’Escorredor, segon premi; la Mercé, tercer premi; la Ravalera, quart premi; barri València, cinqué premi; la Mota, sisé premi; Societat de Caçadors, seté premi i Camí d’Onda, huité premi. Pel que fa als guardons infantils, l’orde va ser el següent: l’Axiamo, primer premi; l’Escorredor, segon premi; Societat de Caçadors, tercer premi; Club 53, quart premi; la Mercé, cinqué premi; la Bosca, sisé premi; Don Bosco, seté premi i el barri València, huité premi.

Axiamo, 1992

Durant l’última setmana del mes d’abril de 1992, els principals carrers de Borriana van sofrir el principi d’una transformació esperada en el mateix lloc on es plantaven les falles. Els fallers hi anaven en acabar la jornada laboral per a continuar treballant, cadascú segons la seua especialitat. Els obrers construïen les basses, els fusters retallaven els adorns i els pintors els acolorien. Mentre, en la intimitat dels casals, els artistes ultimaven els esquelets de les creus dominant la fusta, el cartó i el “suro blanc”. I així arribà el divendres 1 de maig. La Junta Local Fallera havia proposat eixe dia per a realitzar la “plantà” oficial de les creus, ja que coincidia amb l’inici del primer cap de setmana de maig, i els fallers aprofitaren part de la vesprada i tota la nit treballant intensament en el més agradable dels ambients. Els monuments havien d’estar acabats l’endemà a les nou del matí perquè el jurat els avaluara, però la pluja va fer acte de presència de vesprada i s’intensificà durant la nit, per la qual cosa hom suposà que les creus no estarien plantades dins del termini establert. No obstant això, els fallers no interromperen el treball i, amb l’eixida del sol, les creus nasqueren de la nit per a mostrat la grandiositat d’uns monuments que superaven amb escreix els que es construïen en la resta del món.

Escorredor, 1992

A trenc d’alba les creus despertaren d’un any de letargia, eixe temps d’introversió i de reflexió que no fa sinó nodrir l’esperit amb idees noves. Borriana, doncs, obrí els

ulls com un xiquet el dia de Reis per a comprovar que, efectivament, hi havia 16 creus escampades per la ciutat, a banda de la creu que plantà la Junta Local Fallera

fora de concurs. Els veïns trobaren a faltar la creu de la Societat Ciclista, que aquell exercici no plantaria ni creu ni falla, però es congratularen amb la creu del barri Quarts de Calatrava que anunciava amb el monument floral el naixement d’un nou barri faller. Quan el jurat comença la visita a les creus, comprovà que la combinació dels clavells, amb l’aigua, la llum, les rocalles i els jardins superava una vegada més l’any anterior, per la qual cosa fou especialment difícil decidir quina creu havia de guanyar el concurs.

L’ambient era expectant. Ací i allà s’oïen hipòtesis i argumentacions sobre l’orde dels premis, però la decisió del jurat era inapel·lable. El veredicte es va fer públic en la Casa de la Cultura  i deia que, quant a les creus majors, es trencava la ratxa de l’Axiamo, ja que l’Escorredor, que tants anys havia estat a punt de guanyar el primer premi, s’erigia per fi amb el màxim guardó. El segon premi fou per a la Ravalera, mentre que l’Axiamo hagué de conformar-se’n amb el tercer. El quart dels huit premis fou per a la Mercé, seguida del Club 53, quarts de Calatrava, Don Bosco, i barri d’Onda respectivament. Així, doncs, Quarts de Calatrava inicià el seu palmarés amb el sisé premi que obtingué amb el primer monument de la seua història, i amb el cinqué que obtindria amb la creu de la xicalla. També l’Escorredor guanyà el primer premi de la secció infantil. La Societat de Caçadors en guanyà el segon i l’Axiamo, el tercer. La resta de guardons infantils es repartiren seguint l’orde Club 53, Quarts de Calatrava, Don Bosco, barri València i la Ravalera. A banda dels premis tradicionals, la Junta Local Fallera volgué destacar la millor creu, ja que l’element principal quedava sovint eclipsat pels majestuosos jardins i, d’alguna manera, calia assenyalar quina creu era la millor de l’any, independentment de la decoració complementària, així que, tan bon punt es lliuraren els premis, el jurat destacà la creu major de l’Escorredor qualificant-la com  la millor creu de 1991. L’Escorredor, doncs, fou el guanyador absolut i li llevà el lideratge a l’Axiamo amb unes creus de traços fins i delicadament curvilinis que es convertirien en una característica representativa dels monuments d’aquest barri. Com a novetat, el premi especial de l’any anterior es convertí en el premi a la millors creu.

Després d’haver guanyat el primer premi i el premi a la millor creu, l’Escorredor volgué repetir l’èxit en 1993, però la gesta era realment difícil, ja que els barris més emblemàtics, quant a les creus, també estaven decidits a aconseguir els primers guardons. La Mercé comptava amb Ortells, tot un especialista en l’art floral, l’Axiamo havia demostrat àmpliament una excel·lent optimització dels recursos i altres comissions, com la Bosca, la Ravalera, la Mota o la Societat de Caçadors, estaven dispostes a ocupar un dels primers llocs en el repartiment de premis. Els artistes havien pres bona nota de la manera de treballar d’aquells que havien dominat el palmarés durant els anys anteriors, com ara, Ortells, Vidal o Gumbau, i estaven decidits a confeccionar unes creus que superaren totes les expectatives amb creus modernes i ben ornamentades, per la qual cosa 1993 prometia ser un any de màxima rivalitat. Com a estendard magenc, la creu de la Junta Local Fallera, que estava fora de concurs, representava totes les creus de Borriana que lluitaven per obrir-se pas cap al millor guardó mitjançant una lluita en què les armes eren flors.

Escorredor, 1993

Quan les creus isqueren als carrers, els veïns comprovaren que, efectivament, les creus de maig havien avançat qualitativament. S’havien modernitzat aprofitant les directrius dels anys anteriors i auguraven expectatives noves per als anys següents, però la faena del jurat encara estava per fer. Finalment, després d’avaluar cadascuna de les creus, el jurat decidí optar per valorar en primer lloc la creu més avantguardista, que no era sinó la que representava el barri l’Escorredor, una creu d’un disseny immillorable en el qual s’observava un canvi substancial en la concepció, ja que en lloc d’anar del contingut a la forma, l’artista experimentà amb les formes per a arribar a un contingut cruciforme, tal com ja havia insinuat Vidal amb la creu que confeccionà per a l’Axiamo en 1987. El segon premi el va rebre la creu que construí Ortells per a la Mercé i el tercer premi fou atorgat a la Ravalera. La resta dels premis es lliuraren al barri València, a l’Axiamo, a la Societat de Caçadors, a la Bosca i a la Mota respectivament. Quant a les creus infantils, la Ravalera guanyà el primer premi; el barri València, el segon; la Societat de Caçadors, el tercer; l’Escorredor, el quart; la Bosca, el cinqué; la Mota, el sisé; la Mercé, el seté i, finalment, l’Axiamo en guanyà el huité. Però la tasca avaluadora encara no havia acabat, perquè encara calia decidir quina era la millor creu, a banda del conjunt guanyador, ja que la decoració complementaria havia avançat tant que hi havia la possibilitat que guanyara un monument per la magnificència i bellesa de la decoració que l’envoltava i la Junta Local Fallera volia destacar la creu, que era l’element principal, independentment del conjunt magenc. No obstant això, la creu major de l’Escorredor fou l’elegida i, per segon any consecutiu, rebé el premi a la millor creu patrocinat per Bancaixa.

En 1994 es plantaren 37 creus: 17 creus majors, 17 creus infantils i una creu fora de concurs que plantà la Junta Local Fallera seguint la tradició encetada en 1969. En alguns monuments s’invertiren més de 500.000 pessetes.

Les creus d’aquell any foren un compendi d’art floral en què hom pogué contemplar les millor creus que, probablement, s’havien plantat fins aleshores. De la mà de Joaquín Ortells, la Mercé presentà una creu amb els elements característics del decorador borrianenc, però amb una evolució insospitable, tant en els adorns com en el monument principal. Ortells mostrà la manera de combinar la tradició amb els nous temps, que exigien tendències avantguardistes i, una vegada més, demostrà l’esperit creatiu que tants èxits li havia propiciat. L’Escorredor, però, apostà per un monument que combinava la senzillesa amb la creativitat més moderna i la Bosca confeccionà una creu infantil que també destacaria per l’harmonia aconseguida entre l’element cruciforme i les formes curvilínies. En conjunt, foren unes creus que servirien de referència per a molts artistes anònims.

La Mercé, l’Escorredor i la Bosca plantaren les millors creus de 1994, però la resta de comissions també construïren uns monuments que desbarataren els cinc membres del jurat. En 1994, el comité avaluador estigué format per representants de la Vila, del barri d’Onda, de la Mercé, del barri València i del Centre Espanya; cinc fallers, doncs, que tingueren vertaderes dificultats a l’hora d’ordenar els premis. No debades foren aquelles creus d’una qualitat tan inesperada que el jurat hagué de filar prim per a aplicar els criteris de puntuació.

Després de la baremació, els cinc representants decidiren que la Mercé havia de guanyar el premi a la millor creu i el primer premi al monument. El segon premi el va rebre la Bosca, barri que guanyà el certamen infantil, i el tercer anà a parar a l’Escorredor. El barri València en guanyà el quart i la resta de premis s’atorgaren a la Ravalera, al barri Sant Blai, a l’Axiamo i, finalment, al barri Quarts de Calatrava.

Els premis de 1994 mostraren clarament quines eren les comissions més rellevants pel que fa a les creus. De fet, a partir de l’any següent i almenys fins a l’any 2007 guanyarien tots els primers premis de creus majors la Bosca (en cinc ocasions), el barri València (una vegada, en 1999) i l’Escorredor (set vegades consecutives).

La Mercé, 1994

En 1995 hi hagué una renovació inesperada en el lideratge dels premis. Fins aleshores, la Mercé, la Ravalera, l’Axiamo i l’Escorredor havien sigut les comissions més destacades en l’art de la confecció de les creus de maig, però en 1995 el barri de la Bosca irrompé en el món de les creus magenques amb un monument excepcional que no va fer dubtar el jurat a l’hora d’establir els premis. Els artistes Fernando Piera i Juanjo Villalta construïren una creu de grans dimensions i de disseny avantguardista que estava pensada perquè els invidents pogueren percebre-la tocant-la. La incorporació de Villalta com a artista de creus obriria camps nous en els dissenys de les creus, que ja havia insinuat el seu oncle Juan Vidal, i des d’aleshores, a Borriana es contemplarien tots els anys algunes creus abstractes i modernes en les quals se superposarien suaus formes curvilínies cobertes amb clavells rojos i blancs que s’unificarien tallant les puntetes dels pètals amb tisores. Darrere del primer premi de la Bosca, el segon i el tercer els guanyaren el Club 53 i l’Escorredor respectivament. La resta seguiren l’orde barri d’Onda, la Mercé, barri València, la Ravalera i el Club Ortega. En l’àmbit infantil, la Societat de Caçadors, comissió habitual en el palmarés, guanyà el primer premi; la Bosca, el segon; la Mercé, el quart; l’Escorredor, el quint; el barri d’Onda, el sisé; el barri València, el seté i el Club Ortega, el huité. Així quedà l’orde dels premis als quals optaren les 16 creus que es plantaren a Borriana amb uns pressupostos que oscil·laven entre 100.000 i 500.000 pessetes per creu.

Escorredor, 1994

La incorporació de Juanjo Villalta en la festa magenca oferí una visió nova de les creus, que des d’aleshores buscarien un impacte inesperat mitjançant la monumentalitat i l’abstracció d’uns dissenys avantguardistes ben pensats. En 1996, Villalta confeccionà les creus de la Bosca i aconseguí el primer premi de creu major i de creu infantil. La decisió del jurat a l’hora de decidir quins eren els millors conjunts magencs fou realment complicada, ja que l’Escorredor també presentà unes obres dignes del primer lloc, així com el barri València, que confeccionà una creu major que el jurat elegí per a atorgar-li el premi a la millor creu. La pugna, doncs, posava de manifest la cura amb què s’havien tractat la majoria de les creus de Borriana.

La Bosca, 1995

Conclosa la deliberació del jurat, les comissions es van reunir a la Llar Fallera per a escoltar el veredicte en un acte presidit per les reines falleres major i infantil i per l’alcalde. El resultat fou que, quant a  les creus majors, la Bosca guanyà el primer premi, seguida de l’Escorredor (segon), barri València (tercer), barri d’Onda (quart), Sant Blai (cinqué), l’Axiamo (sisé), Quarts de Calatrava (seté) i la Mercé (huité). Al palmarés s’afegí de nou el barri València amb el premi a la millor creu que destacava l’element principal sense tenir en compte el conjunt enjardinat. En l’àmbit infantil tornà a destacar la Bosca amb el primer premi, seguida de l’Escorredor (segon), Societat de Caçadors (tercer) Sant Blai (quart), l’Axiamo (cinqué), el barri València (sisé), Quarts de Calatrava (seté) i la Ravalera (huité).

Amb les creus de 1995, doncs, arribà el regnat magenc de la Bosca. Aquesta comissió no sols guanyà el primer premi en 1995, sinó que, llevat del corresponent a 1999 que guanyaria el barri València,  obtindria el primer guardó durant la resta de la dècada fins que en 2001 començaria un altre regnat, el de l’Escorredor.

La Bosca havia demostrat durant els dos anys anteriors una gran capacitat d’innovació que ja li havia valgut el lideratge en el repartiment dels premis, tot i que altres comissions que n’havien aconseguit alguns dels millors lluitaven per encapçalar la llista de guardons. No obstant això, Villalta dissenyava unes creus per a la Bosca que causaven gran impacte tant als observadors habituals com al jurat i, a més, les envoltava amb uns paratges gegantins i ben estudiats que completaven el conjunt de la manera més espectacular. Així, doncs, el fet de guanyar a la Bosca era una empresa quimèrica.

Els premis de 1997 es van entregar a la Llar Fallera en un acte presidit per les reines falleres de la ciutat. El primer premi de creus majors se li atorgà a la Bosca. La resta es lliuraren a l’Escorredor (segon premi), barri València (tercer), l’Axiamo (quart), Quarts de Calatrava (cinqué), Mercé (sisé), Sant Blai (seté) i la Mota (huité). Els guardons infantils, però, estigueren liderats per l’Escorredor, que n’obtingué el primer. La resta dels premis es lliuraren seguint l’orde la Bosca (segon), l’Axiamo (tercer), Sant Blai (quart), la Ravalera (cinqué), Quarts de Calatrava (sisé), barri d’Onda (seté) i barri València (huité). Tal com era habitual, també es lliurà el premi a la millor creu, que va rebre també el monument de la Bosca.

Escorredor, 1996

A banda del monument de la Bosca, alguns conjunts destacaren de la resta, com ara, el corresponent a l’Escorredor que estava decorat amb un gran rellotge de sol o el monument de l’Axiamo, que es considerà com a un dels més originals.

El divendres 1 de maig començà la “plantà” de les creus de 1998. L’esperit faller insistia en millorar les creus de l’any anterior, tot i que s’havia aconseguit un nivell que molts consideraven insuperable. Les distintes comissions, però, s’esforçaren fins a tal punt que moltes creus que altres anys haurien aconseguit premi es quedaren sense guardó.

La “plantà” començà prompte, aprofitant la festivitat de l’1 de maig, Festa del Treball. És més, ja havia començat quan la Junta Local Fallera decretà l’inici de la festa. De fet, els fallers havien tallat els carrers dies abans per a avançar el treball i poder concloure la tasca amb temps suficient per a contemplar l’obra degustant el ressopar merescut, però l’oratge que tant temen les festes falleres canvià de sobte. La pluja insistent i un vent perillós amenaçava amb la intenció d’impedir la “plantà” de les creus en amagar-se el sol. Tant fou així que la creu de Don Bosco no pogué suportar les ràfegues del vent i caigué. Les inclemències atmosfèriques foren tant desfavorables que les creus s’acabaren de plantar l’endemà al migdia. La nit, doncs, fou desesperant. I més ho hauria sigut si no haguera estat per la germanor fallera. A les quatre del matí, quan algunes comissions es quedaren sense clavells, tots aquells barris i societat als quals els sobraven flors no dubtaren a oferir-ne a aquells que havien errat les previsions. Fins i tot hi hagué barris de València que dugueren clavells a Borriana ja ben entrada la nit. Però els contratemps no aconseguiren minvar la il·lusió dels fallers, que creixia al temps que disminuïen les facilitats. Borriana bullia de festa, amb les grues enlairant les creus, que ballaven sota un vent amenaçador, amb els fallers enfilant-se per les bastides i amb el millor dels ambients fallers, que no és sinó el que uneix les comissions sota la més desfavorable de les situacions.

Barri València, 1996

L’endemà, amb les creus plantades, els carrers de Borriana s’ompliren de goig. Les 17 xarangues que acompanyaven cadascuna de les comissions amenitzaren les desfilades, tant a l’hora de rebre els premis com en la tradicional visita a les creus guanyadores. És diria de la festa fallera, doncs,  que millora amb les dificultats.

D’altra banda, el repartiment dels premis, que no entén ni de pluja ni de vent, fou d’allò més complicat, ja que a la pugna que mantenien la Bosca i l’Escorredor s’uniren el barri València i la Mota amb unes creus de gran qualitat que dificultaren la tasca del jurat. Amb tantes creus mereixedores de premis, tothom emetia hipòtesis, la majoria de les quals haurien pogut ser vàlides, però el jurat, format per membres de les 17 comissions que plantaren creu, ja havia realitzat l’avaluació dels monuments i havia atorgat el primer premi de creus majors i el premi a la millor creu al barri la Bosca, comissió que, a més, guanyà el segon premi de creus infantils. L’Escorredor, però, guanyà el segon premi de creus majors i el primer premi de creus infantils, de manera que ambdues comissions es repartiren els millors guardons. Tant la creu major de la Bosca com la de l’Escorredor posaren de manifest la capacitat de superació dels artistes borrianencs. Foren unes creus exquisides  de formes capritxoses amb una combinació del blanc i el roig que sorprenia el visitant, ja que era impensable que es pogueren aconseguir aquells efectes utilitzant dos colors només. L’Escorredor es basà en un disseny clàssic que, després de sofrir les modificacions artístiques adequades, es transformà en un monument modern. La Bosca, en canvi, aposta per una disposició avantguardista amb una combinació de formes fantasioses que sols tenien sentit disposades estratègicament per a representar una creu. La millora de les formes fou possible gràcies a l’ús del “suro blanc” com a carcassa. Definitivament, i després dels espectaculars monuments que s’havien plantat anys arrere, les creus de Borriana havien demostrat que eren de visita obligada per a tot amant de l’art.

La Bosca, 1997

Les creus de 1999 encetaren en nou Reglament de Règim Intern de les Falles de Borriana que entra en vigor l’endemà de Sant Josep. La normativa era el resultat del Segon Congrés Faller i dedicava el capítol huité a les creus de maig. Les falles, que havien nascut a Borriana en 1928 de la mà de Carlos Romero Vernia “el Liante”, i les creus magenques que s’instauraren en la ciutat en 1944 evolucionaven junt amb el pas del temps i calgué una reflexió seriosa i profunda sobre la reglamentació de les festes modernes.

En aquells temps eren les cinc primeres comissions del llistat anual les encarregades de realitzar les tasques del jurat. Cada comissió elegia un membre perquè avaluara els monuments i, abans d’emetre el veredicte final, es comprovaven les puntuacions i s’arribava a un acord que de vegades estava manipulat, ja que cada membre del jurat defenia sovint la seua creu. De fet, en alguna ocasió es decidiren els primers premis amb el recurs aleatori de la moneda llançada a l’aire. Per a corregir els defectes de la constitució del jurat i garantir l’objectivitat, Paco Collado, secretari de la Junta Local Fallera des de 1996, proposà una forma nova per a constituir el comité avaluador que consistia a incloure totes les comissions en el jurat. Cada comissió votaria totes les creus, llevat de la seua, i se n’exclourien dues puntuacions: la màxima i la mínima. La proposta s’aprovà en un ple extraordinari de la Junta Local Fallera i es dugué endavant fins que arribaren de les normes estipulades en el Segon Congrés Faller, on es gestà el nou reglament que regularia les festes falleres de la ciutat.

Escorredor, 1998

Tot i que algunes normes ja s’havien aplicat anteriorment, el capítol huité del nou reglament, que desenvolupava en 13 articles les normes a les quals s’havien de sotmetre les creus de maig, aclarí definitivament els aspectes relacionats amb les dates magenques, el lloc on s’havien de plantar les creus, els materials que calia emprar, les dimensions dels monuments, el repartiment de l’ornamentació de la creu infantil i major, la forma d’elegir el jurat i els criteris per a puntuar les obres. Així, doncs, la celebració de la festa de les creus es faria coincidir amb el primer dissabte de maig, i si el dia 1 del mes floral coincidira en diumenge, se celebraria l’últim dissabte d’abril. L’emplaçament de les creus seria obligatòriament el mateix que s’utilitzava habitualment per a plantar la falla, tot i que aquesta norma podria alterar-se sempre que el Ple de la Junta Local Fallera aprovara un canvi de lloc per motius consistents, en cas que se sol·licitara per escrit 15 dies abans de la “plantà”. D’altra banda, les creus haurien d’estar confeccionades totalment amb flors i ornaments naturals. A més, la creu major no hauria de tindre una alçària inferior als dos metres, mentre que la infantil no podria excedir d’1,25 metres d’alçària, sense tenir en compte les dimensions del pedestal en els dos casos. Les dues creus, infantil i major, de cada comissió no podrien compartir els elements complementaris, com ara, jardins, fonts o estanys, i haurien d’estar separades i aïllades, tal com dos monuments independents, amb qualsevol classe de tanques. Seguint aquestes directrius, els monuments, creus i complements, haurien d’estar plantats i ultimats a les nou del matí del dissabte i caldria notificar l’inici del treball a la Comissió Permanent de la Junta Local Fallera 15 dies abans de començar el condicionament del lloc. Amb tot açò, la possibilitat d’obtenir premis i el fet de rebre les subvencions que s’acordaren per a afavorir la participació estarien sotmesos a l’acceptació i execució de les normes estipulades en el reglament i quedarien fora de concurs, i per tant, al marge de les subvencions, les creus que no compliren les normes. El Ple de la Junta Local Fallera tindria la potestat per a elegir els membres del jurat qualificador, que hauria de puntuar els monuments valorant la creu de forma aïllada en un 60% i els elements complementaris en un 40%. Després, a la una del migdia del primer dissabte de maig i en les oficines de la Junta Local Fallera, el secretari de la Comissió Permanent de l’esmentada junta realitzaria el recompte dels punts adjudicats a cada creu. La creu major de major puntuació, sense tenir en compte els ornaments complementaris, obtindria el Premi a la Millor Creu. Les actes del recompte, així com les actes de les qualificacions, s’exposarien en el tauler d’anuncis del Magnífic Ajuntament a partir de les huit de la vesprada del dilluns següent i durant un termini superior a 15 dies. Finalment, el lliurament dels premis es faria el dissabte a l’hora i en el lloc que determinara el Ple de la Junta Local Fallera. Amb aquests acords, doncs, arribà la setmana de les creus.

Escorredor, 1999

En 1999 Borriana començà a experimentar la transformació dels carrers el dimecres 28 d’abril. Obrers, fusters i llanders feren cap als emplaçaments per a començar a construir els jardins que adornarien les creus. Eren persones de la classe treballadora que realitzaven la tasca floral per ser fallers i, a banda del temps, no dubtaven a aportar materials de la manera més altruista. Potser aquesta siga la clau, tal com insinuà el cronista Ninot, que explicava la qualitat de les creus de la perifèria, molt superior a les del centre de la ciutat, on estaven les societats que no disposaven de treballadors per a enjardinar el voltant de les creus. La Mercé, però, era un barri del centre de la ciutat que aconseguia unes creus meravelloses.

La “plantà” oficial es programà per al divendres. A poqueta nit els monuments ja mostraven la bellesa que haurien de lluir durant tot el cap de setmana. Els veïns s’acostaren als emplaçaments per a comprovar que l’art borrianenc se superava any rere any i deambularen per la ciutat per a meravellar-se’n amb l’observació de les 20.000 dotzenes de clavells que decoraven les creus. Fou aleshores quan es comprovaren els rumors, ja que s’estaven plantant 32 creus, i no 34. L’endemà, la premsa corroboraria que Borriana comptava amb 16 comissions, i no amb 17, perquè la del Centre Espanya encara no estava constituïda.

La Bosca, 2000

El fet hauria passat desapercebut si no haguera sigut perquè els fallers del barri d’Onda comprovaren que la seua creu, guardonada l’any anterior amb el penúltim premi, guanyava l’any següent el segon premi per a l’Axiamo. Tot i això, l’anècdota fou motiu per a somriure una vegada més.

Una altra anècdota tindria lloc l’any següent. Habitualment, la publicació El fallero incloïa les fotografies de les creus guanyadores de l’any anterior, de manera que servia com a testimoni dels fets magencs per a refrescar la memòria dels nostàlgics. Així, doncs, l’any 2000 aparegué en El fallero la creu del barri la  Bosca, que havia guanyat el primer premi quatre anys seguits, encara que, realment, no guanyà el primer guardo en 1999. I és que, de vegades, la inèrcia es confon amb una justificació de l’atorgament dels premis.

Sense el Centre Espanya en actiu, amb unes normes noves per a adjudicar els premis i amb simpàtiques anècdotes les creus veren la llum a trenc d’alba del dissabte. Poc després, el jurat, format per un representant de cada comissió, visità les obres i a les sis de la vesprada es lliuraren els premis. La creu guanyadora fou la corresponent al barri València, que aquell any aconseguí llevar el lideratge a la Bosca, almenys per un any, i obtindre també el premi a la millor creu. La Bosca, doncs, n’obtingué el segon. La resta de premis els van rebre l’Escorredor (tercer), la Mota (quart), el barri d’Onda (cinqué), la Mercé (sisé), el Raval (seté) i el barri Sant Blai (huité). Quant a les creus infantils, el barri d’Onda en guanyà el primer, seguit de l’Axiamo (segon), la Bosca (tercer), l’Escorredor (quart), Quarts de Calatrava (cinqué), barri València (sisé), Societat de Caçadors (seté) i el barri Sant Blai (huité).

Escorredor, 2000

El diumenge, abans de fer-se de nit, les creus abandonaren els carrers per a tornar-hi, sens dubte, un any després.

Una de les anècdotes més simpàtiques de les creus de 1999 fou la que recordà anys després Antonio Gumbau. Ell havia fet la creu infantil del barri d’Onda l’any anterior, ja que la seua filla havia sigut la fallera major del barri. Quan acabà la festa, els membres de la comissió desmuntaren el jardí, però Gumbau volgué conservar la carcassa de la creu amb què havia obtingut el seté premi. L’any següent, la comissió de l’Axiamo li demanà que confeccionara la creu i l’artista, sense pensar-ho dues vegades, aprofità l’esquelet que havia guardat i el cobrí de flor.

De la ploma del cronista Ninot, la premsa confirmà en l’any 2000 que la festa de les creus a Borriana era única a la Comunitat Valenciana per la manera de desenvolupar les activitats i, sobretot, per la grandiositat dels monuments. Fou aleshores quan, fent la comparança amb altres llocs de tradició magenca, els borrianencs comprengueren que calia obrir la festa perquè fóra un referent per tot arreu del món. De fet, era lamentable que l’encisadora observació dels monuments fóra un privilegi dels borrianecs només o, en el millor dels casos, d’alguns curiosos dels pobles veïns. Calia, doncs, pensar en una bona publicitat per a aconseguir que les creu de Borriana foren un reclam turístic, perquè capacitat d’atracció no els faltava. Més avant, ja en el segle XXI, l’Ajuntament es proposaria el fet d’aconseguir que la festa magenca de Borriana fóra d’interés turístic nacional.

Les creus de maig havien nascut a Borriana gràcies a una iniciativa que trobà les condicions idònies per a desenvolupar-se, ja que hi havia a la ciutat una tradició magenca ben arrelada. De seguida, la Junta Local Fallera decidí que la creu anunciaria que en març de l’any següent i en el mateix lloc hi hauria una falla, de manera que la confecció de la creu abandonà lleugerament el sentit religiós per a convertir-se en un fet faller, però la modificació respecte al sentit del monument no aconseguiria sinó fer de les creus uns monuments extraordinaris on el més pur dels arts efímers superaria amb escreix qualsevol mostra magenca d’altres llocs.

Per a concloure la dècada, l’Ajuntament programà distintes activitats al voltant de les creus. La programació es publicà mitjançant un fullet on, a banda d’un plànol que indicava cadascun dels llocs on hi hauria una creu, quedaven reflectides totes les activitats programades, com ara, exposicions, un concurs de pintura ràpida i una fira alternativa. La idea, de gran acceptació, es repetiria durant els anys següents per a fer de les creus de maig una festa plural on tothom poguera participar segons les habilitats i els interessos.

Amb aquest marc cultural arribaren per fi les creus de l’any 2000. El protocol fou l’habitual, amb “plantà”, lliurament de premis, desfilades i festa als carrers, i per primera vegada se seguí fil per randa les directrius que marcava el Reglament de Règim Intern, per la qual cosa el jurat estigué composat per 17 membres, un de cada comissió, i es valorà de manera separada la creu, amb un 60%, i el jardí, amb un 40% del valor total. Per a un jurat novençà que mai no havia hagut de puntuar creus, la situació era ben complicada. La Bosca ja havia guanyat quatre primers premis consecutius durant la dècada, el barri València havia aconseguit el primer guardó l’any anterior i l’Escorredor, amb una creu excepcional, avisava, tal com va fer en 1999, de la mestria dels artistes del barri. Les creus, doncs, complicaren al màxim la tasca del jurat per l’altíssima qualitat artística i monumental. Finalment, sota la tensió obligada del moment, el jurà emeté el veredicte i atorgà el primer premi de creus majors a la Bosca, comissió que també obtingué el premi a la millor creu i el primer premi infantil. D’aquesta manera, la Bosca recuperava el lideratge que havia perdut l’any anterior, però s’adonà que d’ara en avant, seria molt complicat repetir la gesta, ja que l’Escorredor demostrava any rere any que també optava al màxim reconeixement. Tant era així, que guanyà el segon premi de creus majors. El barri València en guanyà el tercer, mentre que la resta de guardons es lliuraren a la Mota (quart premi), a Quarts de Calatrava (cinqué premi), a la Mercé (sisé premi), al Camí d’Onda (seté) i al barri Sant Blai (huité). Pel que fa a la secció infantil, el primer i el segon premi es lliuraren tal com els corresponents a les obres majors. Així, doncs, la Bosca en guanyà el primer i l’Escorredor, el segon. Els altres premis seguiren l’orde Camí d’Onda (tercer), Sant Blai (quart), barri València (cinqué), Societat de Caçadors (sisé), Quarts de Calatrava (seté) i Axiamo (huité).