Anys 70

La Mercé, 1971

De nou hi ha un salt documental de gegant que silencia quatre anys. Després de 1966, la premsa no va parlar de les magnífiques creus que es plantaven a Borriana fins a 1971, precisament en un article signat per E. Safont que, més que una simple crònica periodística, era una manifestació del sentiment popular sobre la festa de maig. El document, a banda d’oferir al lector l’orde dels premis, serví de testimoni per a confirmar algunes peculiaritats importants sobre la celebració, com ara, la col·locació d’una creu per part de la Junta Local Fallera davant de l’ajuntament, fet que seria habitual durant molts anys. Els màxims responsables de la festa i promotors de la continuïtat que aprofitaren la iniciativa popular de 1944 plantarien creus al Pla o a la plaça de l’Ajuntament utilitzant el jardí com a element ornamental. També confirmà el cronista que les comissions eren gratificades, a banda de lliurar-les la dotació econòmica del premi, pel fet de plantar creu, de manera que la garantia d’obtenir un ingrés monetari incentivava la relació entre tasca fallera i magenca. D’altra banda, Safont comenta de passada els materials emprats per a la construcció de la creu que, allunyats dels suports sintètics que dominarien les dècades posteriors, eren també elements naturals en els quals predominava la fusta per a aconseguir l’esquelet de la creu. L’article de Safont aparegué estructurat en dues parts, la primera de les quals era la següent:

“La festa de l’exaltació de la Creu a Borriana és a càrrec exclusivament de la gent fallera. El fet d’instal·lar una Creu de maig —esquelet de fusta revestit de flor— és la tasca primera que mamprén una comissió fallera constituïda recentment, de la mateixa manera que les renovades i ja veteranes.

Són les creus el signe, pel que fa a la quantitat, d’allò que seran les falles del pròxim Sant Josep. Enguany s’han instal·lat quinze monuments florals representant la fusta que sostingué el cos de Jesús. Dues d’elles pertanyien a comissions de barri; una, monumental, davant de l’Ajuntament, a càrrec de la Junta Local, i quatre infantils”.

“El primer premi va caure, amb tot mereixement, en la creu alçada per la Comissió de la Falla de la Mercé, la més antiga de la ciutat. Destacava del que habitualment hem vist. En forma de creu coberta a base de vegetal, presentava les interessants innovacions d’oferir instal·lacions ben estudiades i realitzades amb llum i aigua, amb l’afegitó del xicotet estany on nadaven peixets de colors. A una distancia respectable, direm que volia paréixer quelcom com una mescla de pati andalús, murtes i dollets cantadors”.

“El segon premi fou per a la Societat Sport Ciclista; el tercer per al barri d’Onda i el quart per al barri València, que tots coneixem com a Garbó”.

“En infantils, s’adjudicaren els premis de la forma següent: primer, Onda; segon, Mota i tercer, Barri Mercé.

En el saló d’actes de l’Ajuntament, el Sr, Alcalde en José Igual lliurà els guardons acreditatius dels premis, així com les donacions en metàl·lic i les subvencions a les distintes comissions que han plantat la Creu de Maig corresponent”.

La Mercé, 1971

A continuació, Safont afegí una crònica sobre el recital de poesia amb què els organitzadors volgueren completar la festa de la creu. L’acte fou a càrrec d’Emilia López Toledo, oriünda de Requena i aleshores locutora de l’emissora La voz de Castellón. Segons el cronista, la poeta demostrà gran sensibilitat i dicció exquisida a l’hora de declamar els poemes romàntics amb què captivà el públic.

El monument que confeccionà Ortells en 1971 per a la Mercé marcà l’inici d’una etapa nova en la concepció de les creus, ja que fou la primera vegada que es presentà al públic un jardí espectacular amb estany, peixos i pèrgola, tot elaborat minuciosament i decorat amb un gust exquisit. D’aquesta manera, Ortells es convertí en l’iniciador dels espectaculars jardins ornamentals que complementarien les creus. L’artista, que era un decorador expert i afamat, dissenyava creus robustes i molt decorades que envoltava sovint amb motius vegetals i rocosos que li proporcionava el terme de Borriana.

No li faltaven, doncs, branques de xiprer per a construir murs i templets, flors acampanades o pedres de vora riu, així com roques amb forats capritxosos i una variada vegetació de costa mediterrània que combinava magistralment. De vegades adornava l’obra amb roses, fulles de palmera i retalls de fusta que cobria amb clavells.

La Mercé, 1975

Tot i que en l’obra d’Ortells predominaven els clavells rojos i blancs, l’artista també utilitzaria sovint el clavell rosa com a transició entre el roig i el blanc o per a acolorir els adorns complementaris de les creus. Fins i tot en alguna ocasió utilitzà el clavell groc per a destacar algunes zones.

La dècada dels anys 70, doncs, fou la dècada de les creus d’Ortells, un mestre en el qual s’inspirarien altres artistes, tant per a dissenyar i decorar creus com per a confeccionar altres obres d’art faller. No debades fou l’iniciador, en la dècada anterior, de “l’art del paperet”, ja que a ell se li va ocórrer l’ús del paper ceba per a acolorir els tapissos i les carrosses. Tanmateix, introduí l’aigua com a ornament de les creus.

El 3 de maig de 1972 va ploure de bon matí, però l’oratge escampà al poc  i al migdia va eixir el sol. Es diria del cel que sols volia mantindre fresques i fragants les flors que adornaven les creus als emplaçaments fallers, que aquell any en foren nou. 

La tònica general de les creus de 1972 que tothom va comentar fou la notable millora dels monuments, fruit de l’esforç i de l’ingeni dels artistes. Eixa classe de creador que del no-res concep una obra per a un instant, eixe dissenyador i alhora fuster, escultor i florista més il·lusionat que un xiquet amb sabates noves i tan vocacional que, més que guanyar algun cèntim, posava diners de la butxaca si en última instància no trobava el detall que li faltava, eixe espècimen de fallers que només comprén un altre faller, apareixia cada maig per a confeccionar una vertadera obra d’art que sols havia de durar un dia, però que reunia les qualitats suficients per a convertir-se en una obra perdurable, tot i que, en esta classe d’art, la qualitat d’efímer és una condició sine qua non. Les creus aparegueren el dia 3 meticulosament elaborades pel que feia a la carcassa interior i als vistosos interiors, a banda dels elements arquitectònics i la majestuositat dels jardins que cada any eren més espectaculars. Tant era així, que el jurat afirmà que els artistes havien treballat de valent per a transformar en un edén les places i els carrers. Pràcticament la totalitat de les creus mostraven característiques que les feia mereixedores, no sols del reconeixement del públic, sinó de l’atorgament d’un premi, però l’ajuntament tenia previst repartir-ne quatre només, el primer dels quals fou per a la magnífica creu de la Mercé que confeccionà Joaquín Ortells.

Creu infantil de La Mercé, 1977

Si en 1971, Joaquín Ortells construí una pèrgola impactant que, junt amb la qualitat de la creu, se li va reconéixer amb el primer premi, en 1972 repetiria l’èxit cobrint una amplia superfície de sòl sobre la qual presentaria un paratge floral magnífic.

Atorgat el primer premi, el jurat considerà que el barri València en mereixia el segon. El tercer premi anà a parar al barri la Vila i el quart es lliurà al barri Sant Blai. També les creus infantils, com ara, la de la Mercé i la del barri València, foren mereixedores del reconeixement i obtingueren el primer i el segon premi respectivament.

Durant tota la jornada, els borrianencs passejaren pels carrers de la ciutat per a gaudir de l’observació de les creus i comentar elogiosament la qualitat de les obres que hi trobaven fins que arribà la nit. Aleshores, la reina fallera, acompanyada per la cort d’honor, les dames de la ciutat i els membres de la Junta Local Fallera realitzaren la visita oficial a les creus premiades. L’acte consistí en una desfilada animada per la banda de música que amenitzà tot el recorregut i en una volta d’honor a cada creu. La festa conclogué amb un sopar i un ball en la Llar Fallera.

De la ploma de Safont tornaren les notícies sobre les creus en 1973. El cronista no es limità a informar dels premis o dels grups fallers que plantaren creu, sinó que, tal com ja havia fet els dos anys anteriors, divulgà en el periòdic Mediterráneo un text que combinava un acurat estil literari amb el sentiment d’un borrianenc compromés amb el seu poble. Tal com indicà Safont, la commemoració de la festa d’Exaltació de la Creu era un esdeveniment exclusivament faller que arribava massa prompte, ja que molts barris encara no havien format la comissió, i la creu era precisament el símbol que confirmava que cada falla ho tenia tot lligat per a l’exercici següent, per això hi hagué emplaçaments fallers en què no hi hagué creu aquell any. S’enyoraren les creus de la Mercé, de la Vila, de la Mota i del Club 53 que a hores d’ara encara no havien aconseguit compondre les comissions respectives. De totes elles, es trobà a faltar especialment la creu de la Mercé, que en anys anteriors havia presentat uns monuments magnífics que eren de l’admiració de tot el poble per l’espectacularitat i pel meticulós treball d’Ortells, que les elaborava amb mà de mestre.

La Mercé, 1977

El fet que només les comissions falleres dugueren endavant la festa de les creus fou la causa de l’apatia d’aquell any, comentava Safont. Des de segles arrere, probablement des de la Reconquesta, s’havia celebrat la festa de les creus a Catalunya, València i Balears amb les peculiaritats de cada lloc. A Mallorca, per exemple, es beneïa la creu que centrava els vents a la plaça del poble; en altres llocs, com la zona de Catalunya o el Maestrat, es beneïen els peirons, un conjunt format per un altar de pedra i una creu també de pedra o de ferro des d’on s’invocava el poder celestial i es demanava protecció per a les collites. No obstant això, els peirons, o pedrots, que estaven repartits pels camins del terme, desaparegueren a poc a poc. A Borriana també es practicava el costum de la benedicció dels camps, però la practica s’abandonà amb la introducció de la creu dins del casc urbà, on els altars i les creus canviaren la pedra i el ferro per fusta i flors. D’aquesta manera, la pràctica magenca es convertí en un art efímer del qual s’encarregaren els fallers, els quals havien d’afanyar-se a idear el monument poc després d’haver cremat les falles i quan encara no estaven formades les comissions. Tot i això, la majoria de les falles plantaven sovint la creu el dos de maig, ja que l’endemà les flors emprades havien d’estar fresques. El disseny, però, així com l’estructura de fusta, es preparava amb l’antelació que calia.

La Mercé, 1978

Curiosament, amb les creus de maig vingué l’ajuda ministerial a l’agricultor borrianenc, ja que disminuïa perillosament la quantitat de nàvels que penjaven dels tarongers. Dues setmanes enrere s’havien pagat huit o nou duros per arrova i ara es pagava al voltant dels 15 duros. La millora del preu era presumible per la disminució de taronja disponible, que es destinava al mercat interior, però la causa real del benefici fou l’ajuda dispensada pel FORPPA (Fondo de Ordenación y Regulación de Producciones y Precios Agrarios), que ajudà a refermar la confiança de l’agricultor per a resistir el final de la temporada de la nàvel. No obstant això, l’ajuda haguera sigut més eficaç si, en lloc de vindre a principis de maig, haguera vingut a finals de febrer, quan els llauradors estaven vertaderament espantats pels milions de tones en excés que amenaçaven amb una inevitable reducció dels preus.

En 1973 es plantaren 9 creus a Borriana, huit que entraren en concurs i una que instal·là la Junta Local Fallera davant de la figura de Jaime Chicharro. El barri Sant Blai guanyà el primer premi, el segon el va meréixer el barri d’Onda, el tercer s’atorgà a la Societat de Caçadors i el quart, a l’Escorredor, que també erigí una preciosa creu infantil. Així, doncs, les creus de la plaça Chicharro, de la Ravalera i del barri València no obtingueren cap premi.

La festa del 3 de maig acabà de nit amb la visita oficial de la reina fallera, acompanyada per la cort d’honor, les autoritats i la banda de música. L’acte consistí en un recorregut per cadascun dels emplaçaments adornat amb música i coets.

Barri d'Onda, 1979

Mentre a Borriana se celebrava el maig amb les tradicionals creus, en altres llocs de la província continuava la pràctica de la Festa de la Rosa, una de les múltiples formes festives derivades de les pràctiques ancestrals, com els maigs amb què els xicots delectaven les jóvens o els jocs florals, en els quals participaven els millors poetes. A Castelló, però, l’Ajuntament instaurà el costum de la Festa de la Rosa en 1928 per a integrar-lo en els actes commemoratius de la Verge del Lledó. L’acte consistia en un concurs de serenates que tenia lloc a la Plaça de l’Ajuntament el primer dissabte de maig. 

A Borriana, però, la celebració del maig era un acte exclusivament faller que havia oblidat el component amorós i el místic transformats amb connotacions religioses durant el procés de cristianització. La creu de flors era un emblema faller que s’havia enriquit amb un caràcter propi i, a diferència d’altres llocs, feia la funció de pregoner per a cridar als quatre vents que Borriana era una ciutat fallera. Els anys passaven i les creus milloraven. Cada any, l’esperit de superació mostrava obres prodigioses i filigranades on la mà dels artistes locals s’aplicava amb gust per a confeccionar uns monuments que destacaven dels que s’erigien en altres llocs del món, ja que era la creu, amb l’ornament complementari, l’element fonamental de la festa. L’obra d’art floral, doncs, li havia llevat el protagonisme al sentiment ancestral i s’havia convertit en un símbol que feia les funcions de l’estendard amb què cada barri faller confirmava que plantaria falla.

Creu infantil del Barri d'Onda, 1979

En 1974, la Societat Ciclista volgué demostrar, una vegada més, que l’art i l’esport es complementen a la perfecció. Els aficionats al pedaleig també ho eren a les falles i havien combinat sovint ambdues disciplines plantant falla i organitzant carreres de bicicleta, realitzades en el marc de la setmana fallera i en les quals participaren els millors corredors d’Espanya. Aquell any, la Societat Ciclista s’endugué el primer premi de creus i destacà entre les comissions experimentades en l’art floral. El segon premi el va meréixer la Ravalera, que estaria entre les millors comissions dedicades a la tasca de les creus aquell any i des de 1976 fins a 1980. El barri València obtingué el tercer premi, mentre que el barri Sant Blai en rebé el quart.

En 1975, però, la Mercé recobrà l’honor de plantar la millor creu; no en va s’aplicà Joaquín Ortells en la confecció. El segon premi el guanyà el barri Sant Blai, que fins aleshores ja n’havia guanyat de tots els ordes. El barri d’Onda, que havent guanyat el segon premi en 1973 no en guanyà cap en 1974, s’aplicà al màxim i obtingué el tercer premi. Finalment, l’Escorredor en fou mereixedor del quart.

La Ravalera, 1977

En 1976, la Mercé i la Ravalera entraren en la més bella de les lluites per a aconseguir el primer premi, però els fallers de la Veterana, hàbils en la confecció i dirigits per experimentats mestres florals, no deixaren que se’ls escapara el primer guardó i els del Raval hagueren de conformar-se amb el segon, un premi també magnífic. La resta de reconeixements fou d’allò més inesperat per als qui no havien visitat les creus, ja que la Societat Filharmònica, que des que guanyà el primer premi de creus en 1960 no havia tornat a ser mereixedora de cap guardó, en guanyà en tercer i el barri la Bosca entrenà  el seu palmarés amb el quart premi. Anys vindrien, allà per la dècada dels anys 90, en què la Bosca dominaria sobre la resta de comissions, però fins aleshores, hauria d’aprendre’n d’altres, com la Ravalera, l’Axiamo o l’Escorredor.

De la mateixa manera que l’any anterior, el 1977, quan s’encetava l’exercici faller (1977-1978) en què se celebraria el 50é  aniversari de la Mercé i, per tant, de les falles de Borriana, la Veterana i la Ravalera pugnaren pel màxim guardó... i amb el mateix resultat. Joaquín Ortells s’encarregà de confeccionar una creu que seria la més gran fins aleshores i no deixà escapar la satisfacció de guanyar el primer premi de creus del 50é exercici faller. I és que els múltiples de 25 tenen una connotació especial en les celebracions. Per segon any consecutiu, la Ravalera hagué de conformar-se amb el segon premi, tot i que n’aconseguiria el primer durant els tres anys següents. La plaça Chicharro obtingué el tercer guardó i el barri Sant Blai, el quart.

La Ravalera, 1974

Després de dos anys de lluita, la Ravalera aconseguí per fi erigir-se com a guanyadora del concurs i passar davant de la Mercé, que l’havia guanyat els tres anys anteriors. No obstant això, el segon premi de la Mercé no fou, ni de bon tros, una derrota, perquè la creu de 1978 demostrà de nou que els de la Veterana treballaven de valent i amb bon criteri. Tant era així, que la Mercé obtingué el primer guardó del concurs infantil.

En el concurs de 1978, patrocinat per l’ajuntament, participaren pràcticament la totalitat de les falles, però es notà significativament la falta de monuments en la Mota i l’Escorredor, dos barris que sempre havien estat en primera línia d’activitat fallera. Els premis atorgats a les creus majors es repartiren seguint l’orde següent: Ravalera, Mercé, Sant Blai, Plaça Chicharro, Club 53 i barri València. La resta de creus, però, la del barri d’Onda, la del Centre Espanya, la de la Societat de Caçadors i la de la Vila es quedaren sense guardó. Quant als premis infantils, se’n repartiren tres, a diferència dels sis lliurats a les creus majors. Les creus premiades de la xicalla foren la Mercé, el barri d’Onda i la Ravalera, que n’obtingueren el primer, el segon i el tercer respectivament.

En general, les creus de 1978 foren de gran qualitat artística. En la confecció de la de la Ravalera, premiada amb el primer guardó, s’utilitzaren, a banda d’altres flors, al voltant de 8.000 clavells, el preu dels quals oscil·là entre 35, i 80 ptes la dotzena, data que mostra el valor material dels monuments florals. Si a l’increment econòmic se li afegeixen les delicades mans dels artistes locals, es comprén fàcilment que tots els visitants, tant borrianencs com forasters, manifestaren de bon grat i sense embuts la plaent satisfacció que els produïa la contemplació d’aquelles obres d’art.

Creu infantil de La Mercé, 1978

Hi ha alguns anys que són de màxima rellevància en la festa de les creus. L’any 1944 n’és un, perquè a ell pertanyen les primeres creus florals de Borriana. Tanmateix, en 1945 la Junta Local Fallera determinà que es plantara una creu de maig en els emplaçaments on es plantaria falla l’any següent i en 1953 es publicaren les primeres bases per a avaluar les creus, tot i que probablement hi havia un criteri establert anterior. També en 1971 quedà constància de la creu que plantava la Junta Local Fallera. Així, doncs, en aquests anys s’incorporaren a la festa magenca uns o altres elements determinants. De la mateixa manera, 1979 fou un any amb idees noves, ja que es decidí que la festa aniria paral·lela al primer dissabte de maig, que podria coincidir o no amb el dia tres de maig, tal com informà la redacció del Buris-ana. Segons el president de la Junta Local Fallera, els fallers posaven tant d’interés en la confecció de les creus que aconseguien crear obres artístiques d’un valor inusual, però el fet que el dia 3 de maig caiguera sovint en jornades laborals dificultava la participació del públic, de manera que, de vegades, la festa corria el perill de passar desapercebuda per a una bona quantitat de veïns i forasters. L’esforç dels fallers, doncs, i els resultats òptims dels seus treballs obligaren a variar una data de gran importància religiosa. De fet, l’animació popular s’incrementà notablement. Junt amb la idea d’aquest canvi, en 1979 es van incloure actes nous que se celebraren al voltant de la concessió dels premis, com ara, la manera de concedir-los. Fins aleshores, els guardons es lliuraven a l’Ajuntament i sols hi assistia el president de la Junta Local Fallera, però en 1979 hi participaren tots els fallers i totes les falleres després de realitzar una visita oficial a totes les creus de la ciutat. La reina fallera, Isabel Esteve Navarro, lliurà els premis de la manera següent: primer premi, Ravalera; segon premi, barri d’Onda; tercer premi, barri de la Mercé: quart premi, Club 53; quint premi, plaça Chicharro i sext premi, barri València. També les creus infantils reberen els guardons respectius: primer premi, Camí d’Onda; segon premi, Ravalera; tercer premi, Centre Espanya; quart premi, la Mercé; quint premi, la Mota i sext premi, la Bosca. A banda de les creus reconegudes amb premi, el públic confirmà que tant les 12 creus que es plantaren aquell any com la que col·locà la Junta Local Fallera davant de l’ajuntament foren de gran qualitat artística.

La Mercé, 1977

Segons Vicente Font Fortea, Secretari de la Junta Local Fallera durant els exercicis 1979 – 1983 i 1983 – 1987, les normes per a avaluar la creu exigien que el monument estiguera separat de la paret per a poder veure’l pels quatre costats, a diferència de les primeres creus magenques que decoraven els carrers a principi de segle, i havia de mesurar, com a mínim, un metre i mig d’altura. El jurat estava format per membres del Gremi d’Artistes Fallers que no pertanyeren a cap falla i per alguns membres de la Junta Local i la puntuació que decidia l’orde dels premis era la suma de la valoració de la creu i del jardí. D’altra banda, la Junta Local permetia qualsevol idea innovadora, però obligava a utilitzar clavells rojos i blancs per a revestir el monument.

Després de lluitar amb flors i contra la Mercé durant dos anys (1976 i 1977) la Ravalera havia aconseguit erigir-se com a la responsable de la millor creu en 1978 i 1979, però la pugna no havia acabat, tot i que en 1980 no seria la Mercé la contrincant, sinó la Vila. Després de deixar un any buit en què no hi hagué comissió vilera, Paco Ferrandis “el Caramel”, qui ja havia sigut President de la Vila en els exercicis 1977 - 1978 i 1978 - 1979 portà de nou les regnes de l’emblemàtica falla en 1980 – 1981 i volgué que la creu de la Vila en fóra una de les capdavanteres. La resta de comissions, tal com afirmà el corresponsal A. L. Egea, també estaven il·lusionadíssimes amb els projectes florals. Tant era així que, amb la convicció que la festa de maig havia de perdurar indefinidament, confeccionaren uns monuments que destacaren dels anteriors per la perfecció i la grandiositat amb què estaven concebuts. En aquest ambient de magnificència floral encara tingué més mèrit el primer premi que aconseguí la Ravalera per tercer any consecutiu. La Vila, però, hagué de conformar-se amb el valuós segon premi. El tercer premi el va rebre l’Escorredor, comissió que ja feia anys que no en guanyava cap. El quart premi l’obtingué el barri d’Onda, que també estava sovint entre les millors, així com la Mercé, que n’obtingué el quint. Finalment, el sisé premi se li atorgà al barri Sant Blai.

La Mercé, 1977

Decidits a què la festa de les creus estiguera ben farcida d’actes rellevants, la Junta Local Fallera organitzà un recital poètic a càrrec d’Amparo Garrabé i José Antonio Font, ambdós membres de l’associació valenciana  Amigos de la Poesía. El dijous de la setmana floral els declamadors llegiren obres de la poetessa murciana María Pérez y Acosta de Martínez de la Orden davant d’un públic nombrós en el qual no faltà la reina fallera de Borriana. El divendres es perfeccionaren els treballs dels fallers a fi que l’endemà estigueren les creus preparades per a rebre la visita del jurat i de la comitiva oficial. El dissabte es lliuraren els premis i la festa acabà el diumenge amb un concert matinal a càrrec del Trío de Cámara Pro- Música que s’oferí al públic en la sala auditori de l’exconvent de la Mercé i amb altres actes culturals que l’ajuntament patrocinà durant la setmana.