Els inicis

Abans d’encetar la tradició de plantar creus de flors al carrer, a Borriana ja existia el costum de beneir els camps de cultiu el 3 de maig des de les creus que hi havia als quatre punts d’entrada a la població, com ara, la creu de Constantí situada en el camí de l’Axiamo i que rebia al viatger que hi entrava per la mar, la creu de l’encreuament entre els camins d’Almassora i Vila-real, la creu que donava la benvinguda als que entraven a Borriana pel camí de Nules i, finalment, la que trobava aquell que hi venia de les Alqueries de Santa Bàrbara. Aquestes creus es coneixien amb el nom de “calvaris”. El costum d’implorar la benevolència divina, tal com s’esmenta anteriorment, també es practicava a altres pobles, de la mateixa manera que es feia a València aprofitant les creus que es col·locaren per a delimitar el terme.

Cruïlla dels camins de Vila-real i Almassora.

Antigament, quan la televisió encara no s’havia apoderat de l’atenció nocturna i de la veneració a què ha sotmés adults i xiquets, les famílies acostumaven a raonar al voltant del foc en hivern o a la fresca en estiu. En una d’eixes tertúlies es trobava el xiquet Joaquín Ortells Vernia, a qui el destí li tenia reservades una extraordinària faceta artística i una vinculació vital amb les festes i tradicions del nostre poble, un borrianenc que ja de ben menut demostrava gran devoció religiosa. Tal vegada per ambdós motius es fixava amb la màxima atenció en les creus que es col·locaven contra les cases cada divendres sant a principis dels anys quaranta, costum que segurament ja es duia a terme en anys anteriors. Sobre tauletes vestides amb teles i ornaments s’elevaven creus humils que assenyalaven el camí per on transcorria el Viacrucis. La pràctica consisteix a resseguir, pregant i meditant davant catorze creus o estacions, els episodis del camí que va fer Jesús carregat amb la creu des de la casa de Pilats fins al Calvari, i que finalitza amb la crucifixió i l’enterrament. Però a banda d’aquests records viscuts personalment, Joaquín recorda entranyablement les nits a la vora del foc en què sa mare li contava per què, com i de quina manera la seua família estava vinculada especialment i directa amb la festa de les creus. 

Creu de Constantí al camí l'Axiamo.

La mare d’Ortells, la nonagenària Dolores Vernia Ramos, casada amb Joaquín Ortells Girona que, valga la coincidència, nasqué un 3 de maig, era cosina germana de Teresa Beltrán Vernia. I Teresa estava casada amb Juan Pérez, germà del bisbe d’Oviedo Juan Bautista Luis Pérez “Carallarga”.

Juan Bautista va nàixer a Borriana en 1878. Fou batejat en la Parròquia de El Salvador el dia 1 d’abril d’eixe any i consagrat bisbe el dia 29 de juny de 1915 en el mateix temple. Va destacar, entre altres ocupacions, com a bisbe d’Oviedo, consiliari nacional de l’Acció Catòlica i cofundador, moderador i difusor del moviment. Escrigué Meditaciones eucarísticas, llibre bàsic de l’ARPU (Adoració Reial, Perpètua i Universal del Santíssim Sacrament) que tractava el tema de l’Adoració i en 1931 va presidir a Madrid la Primera Assemblea de l’Obra després d’aconseguir el vistiplau de Roma. Va morir a Madrid el dia 6 de novembre de 1934.

La família passava sovint llargues temporades en la casa que tenia al Grau de Borriana i el bisbe, acompanyat per un seguici de capellans, hi anava de tant en tant per a descansar del treball eclesiàstic. La tia Teresa s’encarregava de tindre-ho tot a punt perquè no els faltara res. Durant les llargues estances, el bisbe solia asseure’s al balcó per a meditar, resar i fumar acariciat per la brisa de llevant i bressolat per la remor de les ones, vertaders noninons que, com un mantra efectiu, estenien un pont entre la Terra i el més enllà. Mentre, alguns pescadors llançaven el rall amb l’esperança de capturar alguna llissa o, si hi havia sort, algun llobarro, però no sempre ho aconseguien, per la qual cosa aprofitaven la presència del bisbe per a demanar-li una benedicció. “Bisbe, envie una benedicció, a vore si pesquem un llobarret”, demanaven els pescadors des de la mar, i el mossén feia el senyal de la creu des del balcó. D’aquesta manera va créixer l’amistat entre el bisbe “Carallarga” i els pescadors del Grau que, a bon segur, alguna captura li oferirien per a sopar. En aquest ambient on la mar i el cel eren els protagonistes, el dia 3 de maig el bisbe beneïa les aigües, tal com es beneïen els camps des de les creus dels camins, per a garantir la productivitat pesquera. Era aleshores quan el tio Ramonet, fadrí i germà de Teresa Beltrán, elaborava una creu amb un parell de llistons o dues canyes de vora riu que decorava amb flors del jardí i del terme. El treball el realitzava en la casa que la família tenia al Grau. Lligava els dos braços de la creu i omplia el resultat amb flors ben acolorides clavant-les amb tatxetes i amb molt de compte. Tan bon punt el símbol magenc estava preparat, el bisbe pujava a una barqueta, s’endinsava en la mar i, després de les oracions oportunes i benediccions, llançava la creu a les aigües fecundes del Mediterrani. Eren els anys vint, època de la qual provenen les primeres notícies que tenim de creus florals de maig a Borriana, tot i que la mancança de documentació més antiga no implica que no es confeccionaren anteriorment.

Detall de la creu de Constantí al camí l'Axiamo.
Cisellat en l'encreuament es llig:
IN HOC SIGNO VINCIS ANO 313.

D’altra banda, un altre personatge de la família Vernia, Carlos Romero Vernia, “el Liante”, a qui se li va ocórrer la brillant idea de plantar falles a Borriana en 1928, també confeccionava creus de maig. La mare de Carlos Romero era cosina germana de Dolores Vernia Ramos (mare de la nostra font Joaquín Ortells), vincle pel qual es podria suposar que “el Liante” va aprendre l’art floral del tio Ramonet. Siga com siga, Carlos Romero “el Liante” que aleshores era escolà de la Mercé, construïa creus de maig amb l’ajuda de Francisqueta “la Lejos” al pati del convent de la Mercé per a celebrar l’invent de la Vera Creu per part de Santa Elena. “El Liante “ i “la Lejos” adornaven la creu amb flors i plantes i la col·locaven al lateral de la porta de l’església.

Amb aquesta tradició magenca a Borriana no és estrany que la iniciativa d’un professor del Col·legi dels Carmelites, Josep Solá Àlvarez, trobara un terreny ideal per a dur-se endavant. El mestre Solá era oriünd de Caravaca de la Creu (Múrcia) i fill adoptiu de Borriana. Vivia al carrer Trinitat i estava casat amb Vicentica Ballester “la Gallinera”, que va rebre el sobrenom de la professió. Vinculat, doncs, a la falla de la Mota, exportà el costum de Caravaca a la nostra ciutat durant la primera meitatde la dècada dels anys quaranta. Conten que proposà a la comissió de la Mota la idea de confeccionar una creu vestida amb flors del terme. Els fallers de la Mota van rebre la idea molt il·lusionats, així que Solá, bon escultor i modelador, construí la creu a sa casa ajudat per algunes veïnes i la plantà al carrer per a festejar la celebració de la Vera Creu el tres de maig. Aquesta notícia sol situar-se entre 1944 i 1945, però a l’Ajuntament es conserva un document de 1944 que confirma la plantada d’almenys tres creus.

Grau de Borriana.
Casa de la família Vernia on passava períodes
de descans el bisbe Juan Luis Pérez "Carallarga".

De vegades s’ha confós el mestre Josep Solá Àlvarez amb el frare carmelita José Solá Traite (Jacobino del Niño Jesús) per la coincidència amb els noms, per estar ambdós directament relacionats amb els Carmelites, este com a frare i aquell com a mestre laic, i perquè el frare Solá fou també un gran modelador i escultor, però el frare va morir màrtir en 1936, per la qual cosa no pogué ser ell qui instaurara la tradició de les creus en els anys quaranta.

També en Manuel Roselló volgué aportar llum sobre l’inici de la festa de les creus i la relació amb les falles, considerant en les seues Contalles la possibilitat que els borrianencs volgueren imitar el costum de València, però quan a Borriana s’instaurà la tradició de plantar creus de maig, València passava per un moment de decaïment en la festa de les creus i les falles encara no hi estaven vinculades, per la qual cosa es pot argüir que la instauració del costum magenc no fou importat de la capital. És més, s’observa en les primeres fotografies que les falleres no duien el vestit regional per a festejar la creu, sinó el de sevillana. Així, doncs, el concepte inicial d’esta festa no es basava en la falla, tot i que eren les comissions falleres les responsables de la festa de la creu, però prompte la Junta Local Fallera proposaria la plantà de la creu per a confirmar que, en el mes de març, hi hauria un monument faller en el mateix lloc que hi havia una creu en maig.

Carrer Mare de Déu d’Agost. 

Casa on nasqué el bisbe 

Juan Bautista Luis Pérez“Carallarga” en 1878.

Una vegada més, doncs, els inicis de la festa romanen esvaïts en el passat. El símbol de la creu ja era utilitzat pels pobles de l’antiguitat, com ara, els celtes o els egipcis, segurament per com de simple és: dos pals creuats. Durant la història, la creu ha sigut considerada de maneres distintes, des d’una simple marca per a assenyalar un lloc fins a l’emblema dels cristians i tant la realitat com la llegenda han estat presidides moltíssimes vegades per ella. L’ús de la creu i el simbolisme que l’envolta provenen, com hem vist, de tradicions antiquíssimes, com la Floralia romana, que foren cristianitzades durant l’Edat Mitjana i que arribaren a Borriana sense deixar una constància clara sobre la idea immediatament anterior a la instauració oficial, tot i que és evident un passat recent on conflueixen pràctiques magenques. És probable que influïren els costums de beneir els camps des de les creus dels camins, les creus del tio Ramonet, les del “Liante” o que, tal com afirma la majoria, la idea provinguera dels Carmelites, però el fet és que són el resultat d’una practica ancestral que ha evolucionat fins a l’actualitat.

La confecció de la creu va evolucionar amb el temps. Aquelles creus concebudes pel tio Ramonet amb canyes o llistons i flors del terme donaren pas a altres elaborades fonamentalment amb clavell i decorades amb altres motius campestres, normalment, elements vegetals i flors que es furtaven dels jardins públics i privats. De vegades, el propietari d’un jardí veia en les creus de maig les flors i les plantes que li havien desaparegut misteriosament la vespra del tres de maig, la qual cosa sols provocava un somriure plàcid de circumstàncies. També era freqüent imitar el costum establert per Carlos Romero de decorar el conjunt amb els tests que els veïns deixaven per a engalanar-lo. 

Detall de la placa que hi ha a la façana
de la casa natalícia de "Carallarga".

El clavell més preat per a cobrir la creu era l’anomenat “clavell de perfum”, una flor xicoteta que feia molta olor i que es col·locava en grups de tres elements lligats amb fil d’aram, tal com féu el barri València amb la primera creu que plantà en 1944. També s’usava el clavell normal, que es col·locava d’un en un, de manera que l’obra final eraun vertader esclat floral. Posteriorment, el revestiment de clavell es retocaria sovint amb les tisores i la creu semblaria una uniforme pinzellada magistral.

El desig de presentar obres florals cada vegada més espectaculars afavoriria el desenvolupament dels jardins que envoltaven les creus. A poc a poc, els elements decoratius augmentarien en volum i qualitat junt als dissenys  de creus avantguardistes que originaria la imaginació dels artistes. Se’n crearien de majestuoses envoltades per jardins paradisíacs en els quals no faltarien estanys amb peixos de colors, nenúfars, fonts, cascades, pèrgoles i tota classe de complements que no farien sinó transformar les places i els carrers en paratges idíl·lics. Fins i tot es concebrien escenes temàtiques que transportarien els observadors a llocs històrics, llegendaris o referencials en els quals seria la creu el motiu principal.