segle XXI

Barri València 2001

L’admirable evolució de les creus de maig durant les èpoques anteriors tocava a la porta del nou segle amb grans i merescudes pretensions. Els monuments, tant els cruciformes com els ornaments que els envoltaven, havien abastat una qualitat impensable en altres temps i en altres llocs. Ja en l’any 2000 els cronistes consideraven que la festa magenca de Borriana havia d’arribar més enllà de les fronteres i a poc a poc els màxims responsables de la festa s’adonaren que la idea no era, ni de bon tros, una absurda quimera, sinó una conseqüència obligada de l’art floral borrianenc. Calia, doncs, pensar en alguna classe de publicitat perquè les creus foren un atractiu turístic, de manera que el comerç local podria aprofitar la visita dels forasters, i lluitar perquè la festa fóra d’interés turístic nacional, en primera instància, i internacional, amb el temps i l’esforç de totes les entitats implicades.

A hores d’ara, a punt d’encetar la festa de l’any 2008, les creus de Borriana estan reconegudes pels especialistes com a les més majestuoses, impactants i artístiques, però el reconeixement encara no és oficial. I és que de vegades els papers no poden transmetre l’observació in situ, per molt explicatius que siguen. Tanmateix, el temps posa cadascú en el seu lloc i les creus de Borriana, tard o d’hora, estaran reconegudes burocràticament. Quan aplegue eixe moment, el poble de Borriana haurà d’agrair als fallers que ens observen des del cel, als qui encara treballen cada maig i, sobretot, a alguns artistes, com ara Ortells, Vidal, Gumbau o Villalta, entre d’altres, la perseverança des de 1944, el treball sense lucre i la il·lusió que només pot comprendre un faller. Un camí festiu que arranca de 1944 ha travessat els anys embellint-se cada maig i estant cada volta més prop del cel.

Escorredor, 2001

Amb els anys, la festa ha aprés d’ella mateixa i, no sols ha millorat, sinó que s’ha enfortit. La creu, com a element fonamental, ha experimentat una transformació formal que l’ha duta de ser un esquelet de fusta revestit de flors, com digué el cronista Safont, a esdevindre una pinzellada magistral en el llenç de l’aire. Al mateix temps, els jardins que les envolten són en l’actualitat un trosset del paradís.  I tot açò, gràcies a l’esperit faller que, instal·lat en les ànimes, guia el poble de Borriana a través d’un camí de foc i de flors. A més, l’Ajuntament i, en ocasions, algunes comissions, programen activitats complementàries perquè la festa de les creus oferisca distintes alternatives, tant al veí com al visitant.

De la mateixa manera que va ocórrer durant les dècades anteriors, almenys els set primers anys del segle XXI estigueren dominats pels barris. Les societats encaminaven sovint l’esforç cap a la falla, però els barris, que no podien competir contra unes pires falleres de pressuposts elevadíssims, dirigiren les intencions cap a les obres que es podien obtindre amb l’esforç, com ara, les creus. Durant aquests anys, tres comissions s’endurien els millors premis, tant amb les creus majors com amb les infantils, i una d’elles, l’Escorredor, s’imposaria sobre la resta erigint-se com a guanyador indiscutible durant set anys consecutius. Havia començat, doncs, el regnat de l’Escorredor. Les altres dos, la Bosca, que havia dominat la dècada anterior, i el barri València, acapararien la majoria dels segons i tercers premis.

Escorredor, 2002

Actualment, la ciutat bull de màgia al ple de la primavera. Dies abans de la “plantà” els fallers tallen alguns carrers per començar la tasca floral que, amb la magnificència actual, no pot concloure en una nit. Dies després, les creus decoren la ciutat, amb l’extrem superior besant el cel, les falleres desfilen, la música crida la festa i els veïns ixen al carrer amb el sentiment de ser poble, de pertànyer a una comunitat amb una història envejable que es perd en les reminiscències del temps. I Borriana, orgullosa, vol acollir a tots aquells que desitgen gaudir de la festa de les creus i embadalir-se amb l’observació dels monuments.

La primera comissió que començà a preparar l’emplaçament de la creu en l’any 2001 fou la Bosca. Les seues creus s’havien imposat durant cinc anys de la dècada anterior sobre la resta i enguany  volien repetir l’èxit. El dimarts dia 1 de maig tallaren el carrer per a dissenyar sobre el paviment el jardí  que hauria de contindre una creu coberta per 1.500 dotzenes de clavells. L’endemà tallaria el carrer Sant Vicent la Societat de Caçadors i, a poc a poc, la resta de les 17 comissions farien el mateix als emplaçaments respectius. La quantitat total de flors utilitzada seria de 10.000 dotzenes de clavells.

Escorredor, 2003

Mentre els fallers treballaven en la construcció dels monuments, el president de la Junta Local Fallera exportava la festa. L’edil Granell visità les fires de turisme de Madrid, Saragossa, Barcelona i Bilbao per a oferir la Borriana floral i encetar així la divulgació que les creus demanaven a crits. Hui en dia, les creus borrianenques són una referència per als entesos gràcies al treball de les institucions, que s’han preocupat de donar a conéixer les nostres creus a tots els qui han sabut apreciar-les i, sobretot, gràcies a la dedicació de fallers, moltes vegades anònims, que fan de la seu fallera una segona casa. En un ambient borrianenc, en el qual no falta la ironia subtil i un pessiguet d’orgull, els fallers parixen art per a mostrar-lo durant un parell de dies i, tan bon punt acaba la festa, inicien  la idea per a l’any següent. El fet sol passar infravalorat per als borrianencs, tal com ha ocorregut sovint en altres ambients, de manera que, certament, a Borriana és més miraculós el sant que ve de més lluny, però quan un visitant transmet, amb la paraula o el gest, la sensació que li produeix la contemplació de les nostres creus, ens adonem que el nostre poble és un vertader bressol d’art i cultura. L’afirmació anterior troba un dels fonaments en la trajectòria magenca de la ciutat, però en l’any 2001 no caldria viatjar en el passat per a comprovar-la, ja que les creus superaren, per enèsima vegada, les anteriors. Es podria pensar que la causa fou la pugna entre les comissions més representatives, però la veritat és que l’avanç emanà de l’esperit faller. No obstant això, algunes comissions volien desbancar la Bosca, que havia dominat l’any anterior. L’Escorredor i el barri València, doncs, s’esforçaren al màxim per a aconseguir el primer premi i la Bosca, sabedora de les intencions, aprofità l’experiència per a repetir la gesta dels anys anteriors. Aquesta rivalitat no aconseguiria sinó augmentar considerablement la qualitat dels monuments.

Escorredor, 2003

Una vegada plantades les creus, el jurat comprengué que la tasca avaluadora era un suplici. La Bosca continuava mostrant creus de màxima bellesa, però l’Escorredor, que ja havia avisat durant els anys anteriors que tenia una capacitat sensacional per a construir creus, presentà un monument gegantí, enginyós i d’elaboració perfecta que acaparà el millor guardó. El barri València hagué de conformar-se amb el tercer premi. I així ocorregué també amb la pugna del vessant infantil. Havia arribat el temps de l’Escorredor, de les creus amb capacitat d’impressionar l’observador a pesar de recordar la creu de l’any anterior. Quan arriba el mes de maig, el món faller està expectant. Tothom vol visitar la creu de l’Escorredor i comprovar com se supera una creu insuperable.

Les creus, concebudes antigament tal com dos pals creuats, havien evolucionat tant que mostraven la forma cruciforme a base d’elements imaginatius combinats adequadament. La nova tendència, doncs, possibilitava que la tasca del creador gaudira d’una llibertat capaç de produir vertaderes obres mestres de l’art efímer. Els entorns de les creus s’havien convertit en paratges idíl·lics, capaços de transportar l’observador als llocs més fantàstics i la festa, cada vegada més completa, feia d’un cap de setmana magenc, una estona on prevalia el goig i la bellesa. En aquest ambient, i havent guanyat l’any anterior el primer premi tant amb la creu major com amb la infantil, l’Escorredor volgué assegurar-se que en 2002 repetiria l’èxit i començà el treball amb molt de temps per davant, pressupostà la creu major amb 8.000 euros i demanà 2.000 dotzenes de clavells per a revestir els monuments. A tot açò, afegí un disseny modern i espectacular que no deixà cap dubte quan els veïns i el jurat el contemplaren al bell mig del carrer.

Escorredor, 2004

17 comissions falleres plantaren les creus de 2002, de manera que un total de 34 creus embelliren els carrers de Borriana durant un cap de setmana per a celebrar la festa de maig. L’ambient, les aportacions al món faller i la bellesa dels monuments foren els aspectes més importants, però a més calia afegir els premis que motivaven la tasca. El resultat fou que el monument de l’Escorredor guanyà el primer premi de creus majors, seguit per la Bosca (segon), barri València (tercer), la Mercé (quart), el Club 53 (cinqué), Quarts de Calatrava (sisé), la Mota (seté) i la Societat de Caçadors (huité). L’escorredor també guanyà el primer premi de creus infantils, davant del barri València (segon), la Mercé (tercer), la Bosca (quart), el barri d’Onda (cinqué), Sant Blai (sisé), la Ravalera (seté) i l’Axiamo (huité).

Des que en 1928 s’importà la festa de les falles a Borriana de la mà de Carlos Romero Vernia, a qui se li ocorregué en un sopar informal la brillant idea de plantar una falla, moltes han sigut les comissions i els grups d’amics o de veïns que n’han plantat, de falla. Durant les primeres dècades de la història fallera de Borriana, era ben fàcil trobar-se una falleta en qualsevol carrer, ja que eren molts els grups veïnals que mamprenien la tasca de confeccionar una falla infantil per a cremar-la la nit de Sant Josep. Una de les primeres iniciatives infantils va nàixer al col·legi dels Carmelites, els alumnes del qual plantaven sovint la falleta a la porta de l’escola i confeccionaven les crítiques corresponents. També altres grups en plantaren, de falles infantils, com ara, moltes associacions veïnals dels carrers inscrits al barri de la Mercé. Amb un ambient faller que s’obria pas per tots els carrers de Borriana, les comissions majors naixien al cor dels barris i de les societats, però no totes aconseguiren mantindre la continuïtat. Llevat de la tràgica excepció de la Guerra Civil, algunes comissions plantaren falla cada exercici des de l’any en què es van formar, altres, com la Mercé,  trencaren la continuïtat sols en 1946, ja que no pogueren suportar la nevada, i unes poques es mantingueren al llarg del temps a pesar de deixar sense falla algun exercici, com li ocorregué a la Vila. Moltes comissions, però, hagueren de quedar-se pel camí. Els avatars del temps, doncs, no feren sinó consolidar les iniciatives falleres de les comissions que han perdurat fins a l’actualitat.

Escorredor, 2005

Com a homenatge històric, cal recordar totes les comissions que, almenys alguna vegada, plantaren falla i l’any que ho feren per primera vegada: la Mercé (1928), la Vila (1929), el barri València (1929), el barri d’Onda (1930), l’Escorredor (1931), la plaça del Mercat (1932), les Alqueries de Santa Bàrbara (1932), barri Sant Blai (1933), la Ravalera (1934), el Pla (1935), la Mota (1945), la Societat de Caçadors (1943, de manera no oficial i 1945 inscrita en el llistat de la JLF), Filharmònica (1955), Sport Ciclista (1955), Centre Espanya (1956), Nostre Bar (1958), Alqueries-Estació (1959), Cooperativa de Llauradors (1964), Club Ortega (1965), Chicharro (1970), Club 53 (1972), la Bosca (1977), l’Axiamo (1981), Frontó Esportiu (1981), Don Bosco (1989) i Quarts de Calatrava (1993). A totes aquestes comissions, algunes de les quals variaren els noms durant el transcurs dels anys, caldria afegir l’esporàdica falla del Port, que ja en 1945 plantava monument.

Escorredor, 2006

Durant els primers anys del segle XXI, només 17 de les 26 comissions reconegudes que es formaren durant la història continuaven en actiu i plantaven falla i creu de maig: la Mercé, la Vila, el barri València, el barri d’Onda, l’Escorredor, el barri Sant Blai, la Ravalera, Chicharro, la Mota, la Societat de Caçadors, el Centre Espanya, el Club Ortega, el Club 53, la Bosca, l’Axiamo, Don Bosco i Quarts de Calatrava. Aquestes 17 comissions, doncs, foren les que plantaren creu en maig de l’any 2003.

Les creus de l’any 2003 es caracteritzaren per un gran atreviment quant al disseny. De fet, la premsa comentà que era difícil veure el dibuix clàssic de la creu entre les línies innovadores que traçaren els artistes, els quals buscaven l’originalitat en les obres respectives.

Escorredor, 2007

La dificultat de la tasca avaluadora, doncs, no millorava. És més, el jurat, format per un membre de cada comissió, tenia cada any més problemes per a decidir l’orde dels premis. Amb la creu de l’any 2003, el barri València anunciava que començava el seu 75é aniversari i volgué construir un monument guanyador. També la Vila iniciava les activitats del 75é aniversari i la Bosca, que tants anys havia plantat la millor creu de Borriana en la dècada anterior, volia recuperar el lideratge. Així, doncs, i afegint la competència d’altres barris de gran tradició magenca, la rivalitat desembocà en pressupostos que en algunes comissions foren de 6.000 euros i, per tant, en unes creus de tanta qualitat que obligaren el jurat a filar prim. No obstant això, els primers guardons no deixaren lloc al dubte, ja que l’Escorredor s’imposà clarament sobre la resta de comissions i rebé el primer premi de creu majors i el primer de creus infantils. El barri València rebé els dos segons premis, de manera que començà excel·lentment el 75é exercici, i la Bosca hagué de conformar-se amb els dos tercers premis. La Vila, però, obtingué el quart premi de creus infantils que, tenint en compte la pugna d’aquell any, fou un premi magnífic.

L’orde dels premis majors fou Escorredor, barri València, Bosca, Ravalera, Societat de Caçadors, Centre Espanya, Quarts de Calatrava i Mercé. Els premis infantils s’atorgaren seguint l’orde Escorredor, barri València, la Bosca, la Vila, barri d’Onda, la Mercé, Quarts de Calatrava i la Ravalera.

Centre Espanya, 2007

A pesar d’haver plantat creus a Borriana durant 60 anys, els fallers mamprenien la tasca cada exercici com si fóra la primera vegada. Eixe, precisament, és el vessant més meritori de l’esperit faller, el fet de renàixer cada maig amb una comissió que mai no mira els èxits del passat, sinó que arremet contra el futur amb la mateixa il·lusió que un dia s’instal·là al bell mig dels barris i societats per a retre culte al foc primaveral. La creu de maig, al ple de la primavera, és el símbol que anuncia la falla següent i la majoria de les comissions falleres fan d’ella una vertadera obra d’art més efímera que la falla mateixa per a proclamar als quatre vents que Borriana és una ciutat amb cos de fusta i pell de cartó, que mor i naix cada equinocci i que viu eternament a l’empara del pare foc.

Amb el sentiment forjat en les últimes flames de la “cremà”, les comissions començaren l’exercici 2005 amb les creus de l’any 2004. Una vegada més, moltes comissions volgueren confeccionar una creu guanyadora per distints motius. L’Escorredor volia mantenir-se com a líder indiscutible, la Bosca pretenia recuperar l’èxit de la dècada anterior, que encara recordava tothom, el barri d’Onda anunciava amb la creu que iniciava el 75é exercici faller i l’Axiamo, que sempre havia estat en els millors llocs del palmarés, volia demostrar de nou la capacitat artística que li havia propiciat molts primers premis, entre creus infantils i majors, dels quals es recordaven especialment els huit primers premis consecutius de creus majors, des de 1984 fins a 1991. Amb aquesta situació, la rivalitat obligava els fallers a millorar les creus dels anys anteriors per a sorprendre amb monuments que pogueren deixar bocabadats els visitants.

Tan bon punt el jurat d’incidències comprovà la legalitat de cada creu, el jurat avaluador, format per un membre de cadascuna de les 17 comissions participants en el concurs, visità les creus i les puntuà tal com indicava el reglament de 1999. El resultat fou que, per quart any consecutiu, l’Escorredor plantà la millor creu de Borriana, un dels millors monuments que hom recordava per com d’original era, per les dimensions i per l’acurada col·locació dels clavells. En aquesta ocasió, però, no pogué fer doblet a pesar de dispondre d’una creu infantil amb un escenari molt elaborat i ambientat en l’època medieval, ja que el 60% de la puntuació destinada exclusivament a la creu fou superat per la creu infantil del barri València, que es considerà especialment original per estar suspesa d’un pòrtic. La Bosca guanyà el segon premi de creus majors gràcies a un jardí que contenia l’estany més gran de l’any i a un mecanisme que feia rodar la creu, de manera que es podia contemplar des de qualsevol angle. El barri València, el barri d’Onda, que celebrava el 75é aniversari, i l’Axiamo obtingueren el tercer, el quart i el cinqué premi respectivament. El sisé premi, el seté i el huité s’atorgaren a la Societat de Caçadors, a la Ravalera i a la Mercé. Quant a la resta de premis infantils, l’Axiamo en guanyà el tercer; el barri d’Onda, el quart;  la Bosca, el cinqué; la Mercé, el sisé; la Societat de Caçadors, el seté i Quarts de Calatrava, el huité.

Després de lliurar els premis a la Llar Fallera, les reines del poble visitaren les creus acompanyades per la comitiva oficial i bressolades pels acords de les xarangues.

Les festes de l’any 2005 foren de les més amenitzades i populars. L’Ajuntament pretenia que la festa de les creus de Borriana es declarara d’interés turístic nacional i no dubtà a l’hora de patrocinar totes les activitats que naixien al si de les comissions. De fet, totes les iniciatives festives del poble s’han originat en els grups veïnals i les autoritats només han hagut de potenciar-les amb facilitats i patrocinis. Per això, la premsa suggeria que caldria incrementar les dotacions econòmiques perquè els fallers, que són els únics que poden aconseguir amb el seu treball uns monuments que interessen a tota la nació, se sentiren més recolzats i estimulats. Tant la festa de les falles com la de les creus es fonamenta en la tasca dels membres de les comissions, sense els quals no seria possible que Borriana fóra un referent de les festes més ben organitzades i més espectaculars que es poden trobar enlloc. Els fallers dediquen moltíssim temps, esforç i diners perquè la festa siga un fet gloriós, per això necessiten que les ajudes econòmiques s’incrementen cada any, ja que en cas contrari la qualitat dels monuments i de la festa corre el perill de minvar. No obstant això, l’ingeni dels fallers ha sigut la clau per a mantindre l’excel·lent nivell festiu dels últims anys. A banda de les aportacions econòmiques dels veïns i de les quotes estipulades en cada comissió, amb els nous temps s’hi han afegit alguns patrocinadors particulars que han ajudat a millorar els monuments any rere any.

Amb l’esperit de donar a conéixer la festa de les creus i d’agermanar les distintes comissions, en l’any 2005 es dugueren a terme moltes activitats. El diumenge 1 de maig hi hagué jocs infantils a la plaça Quarts de Calatrava i, a les dues del migdia, la Junta Local Fallera oferí una paella monumental a tots els ciutadans. De nit, la comissió de Quarts de Calatrava organitzà un pa i porta popular que acabà amb un ball amenitzat per una gran orquestra. Al costat  d’aquests esdeveniments, altres activitats aprofitaren la festa de les creus, com ara, la Fira del Comerç, la Copa d’Espanya de Windsurfing, la Primera Carrera 10.000 metres Trofeu Titanbur i el Concurs de Pintura Ràpida.

L’ambient de l’any 2005 fou dels més festius que hom recorda, malgrat que les creus no es consideraren tan bé com l’any anterior, probablement, perquè els veïns ja estaven acostumats a contemplar creus extraordinàries. Aquell any s’empraren un total de 20.000 dotzenes de clavells per a cobrir 34 creus i es repartiren 18 premis: huit majors, huit infantils, un premi a la millor creu major i un premi a la millor creu infantil. L’orde dels premis de creus majors fou el següent: l’Escorredor (primer), la Bosca (segon), barri València (tercer), l’Axiamo (quart), Don Bosco (cinqué), la Mercé (sisé), Quarts de Calatrava (seté) i Sant Blai (huité). Els premis infantils es repartiren així: l’Escorredor (primer), barri València (segon), la Mercé (tercer), Don Bosco (quart), Quarts de Calatrava (cinqué), l’Axiamo (sisé), la Vila (seté) i la Societat de Caçadors (huité). Així, doncs, l’Escorredor s’erigí com a guanyador absolut, ja que en guanyà el dos primers precisament amb les creus que anunciaven el 75é aniversari, per la qual cosa ho celebraren de manera especial. Ja era el cinqué any consecutiu que obtenia el primer premi de creus majors i, amb la qualitat de les creus que plantava habitualment, amenaçava amb la intenció de continuar l’èxit a pesar de la gran competència que li presentaven la Bosca i el barri València. La pugna, doncs, era un incentiu que, tal com ocorregué en ocasions anteriors, no faria sinó afavorir l’increment de la qualitat en els monuments.

En el repartiment de premis s’observa que les millors creus eren les dels barris, i és que la creu és un dels pocs monuments que sempre elaboren les comissions. Les falles es contracten habitualment i les millors carrosses també s’encarreguen sovint a professionals, però les creus de maig ixen del treball dels fallers, que han de fer d’obrers, de decoradors, de llanders, de jardiners i d’escultors; oficis, tots ells, amb què es guanyen la vida molts comissionats dels barris, per la qual cosa tenen més facilitats per a elaborar els monuments i més possibilitats d’obtenir els millors premis, ja que altres vessants de la festa s’han encarit tant que la competència festiva ha quedat descompensada.

La gran novetat de l’any 2006 fou la “plantà” de les creus del port, a càrrec de la recent nascuda falla del Crist. Els mariners organitzaven les seues festes d’estiu per a homenatjar la Mare de Déu del Carme (Estrela de la Mar), la seua patrona, i per a celebrar la festivitat de Sant Roc, festes pròpies de l’estiu que, de vegades, incorporaven algun component faller. De fet, hi ha hagut falles alguns anys al Port o al Grau. A més, cal recordar que l’origen més pròxim de les creus de Borriana se situa, precisament, al grau, davant de la casa on passava les vacances el bisbe Carallarga, qui beneïa la mar llançant una creu de flors a l’aigua de la mateixa manera que els capellans beneïen el terme des de les creus dels camins. Més tard, a principis del segle XX, Carlos Romero “el Liante”, iniciador de les falles a Borriana i familiar del bisbe, confeccionà creus magenques que plantava a la porta de l’església de la Mercé, on feia les funcions d’escolà. Així, doncs, la mar i la tradició fallera han estat sempre fortament lligades. Tant és així que, allà per la dècada dels anys 40, hi havia comissió fallera al Port de Borriana que, com a poble mediterrani, no es comprendria sense combinar la mar i l’horta.

Les creus del Port no entraren en concurs, però sí que ho feren les 32 creus que plantaren entre les 17 comissions falleres emplaçades a la ciutat. El treball començà a mitjan setmana tallant els carrers i començant a construir els jardins que haurien de contindre les 26.000 dotzenes de flors que s’utilitzaren en total.

Les activitats magenques foren les tradicionals: “plantà”, desfilades, lliurament de premis i algun sopar als casals, però de totes elles, la més rellevant fou el lliurament de premis que tingué lloc a la Llar Fallera. Les comissions havien confeccionat unes creus de gran qualitat i estaven expectants, a pesar que els barris més representatius en la festa de les creus havien treballat per a obtindre de nou els primers guardons. Tot i això, la il·lusió d’aconseguir algun premi i la pugna entre l’Escorredor, el barri València i la Bosca feien del moment una estona eterna. Tan bon punt es publicà el veredicte del jurat, l’Escorredor tornà a erigir-se com al gran guanyador del concurs, ja que una vegada més guanyà els millors premis. El barri València, però, n’obtingué els dos segons i la Bosca guanyà el tercer premi de creus majors. Així, doncs, l’Escorredor s’afermava en el primer lloc, seguida del barri València, mentre que la Bosca, guanyadora del tercer premi de creus majors, hagué de deixar pas a altres comissions que la superaren amb la creu infantil. La competitivitat de l’any 2006 fou un ingredient fonamental perquè les comissions valoraren la possibilitat de guanyar els primers premis en edicions futures, de manera que els monuments de l’any següent prometien un considerable augment qualitatiu. Amb el treball, les falles més humils podien aconseguir els primers llocs, opció impensable en les falles, per la qual cosa eren les creus de maig un esdeveniment fonamental on només valien l’esforç i l’art.

L’Escorredor aconseguí el primer premi de creus infantils amb un monument que evocava el món del circ. El barri València n’obtingué el segon amb un monument de motius venecians i la Mota guanyà el tercer premi amb una creu inspirada en l’Índia. La resta dels premis es lliuraren seguint l’orde següent: Sant Blai, que recorregué als jocs de taula per a ambientar la creu, Quarts de Calatrava, que dissenyà una papallona, la Bosca, que imità una granja, la Ravalera, amb flors de color lila que contenien un ocell, i la Vila, amb un món de llepolies i una caseta de xocolate. El primer premi de creus majors el guanyà l’Escorredor amb una creu que imitava un ram de flors. El barri València en guanyà el segon amb un monument que destacava per les columnes i les peces d’artesania i el tercer es lliurà a la Bosca, que construí un estany immens amb una ona que servia de pedestal a la creu. La resta de guardons es lliuraren seguint l’orde: la Mota, amb una creu que acabava en flames, la Mercé, amb una creu molt atrevida i una combinació de peces artesanes, Don Bosco, que ambientà una gran creu en una horta valenciana, el barri d’Onda i, finalment, Sant Blai, que col·locà i retallà els clavells amb mà de mestre.

Lliurats els premis, la comitiva oficial, presidida per les reines del poble, realitzaren la visita oficial a les millors creus. L’endemà, hi hagué el Primer Festival de Bandes de Música.

El dia 2 de març de 2007 les falles de Borriana es declararen Festes d’Interés Turístic Provincial, de manera que passaren a formar part del Registre Especial de Festes, Itineraris, Publicacions i Obres Audiovisuals d’Interés Turístic de la Comunitat Valenciana. La notícia no va fer sinó corroborar la qualitat de les falles borrianenques, però encara calia perseverar per a aconseguir la denominació de Festes d’Interés Turístic Valencià, nomenament que tard o d’hora arribarà amb l’esforç dels fallers i el recolzament de l’Ajuntament. La gestió dels regidors, fonamentada en el resultat del treball faller, havia donat un bon resultat, per la qual cosa hom continuà treballant per a aconseguir que les Creus de Maig borrianenques foren anomenades d’Interés Turístic Nacional i Internacional. Amb aquesta intenció, l’Ajuntament patrocinà la realització d’una pel·lícula que mostrava tot el procés de confecció de les creus, explicant fil per randa, tant amb paraules com amb imatges, la successió de tasques que els fallers mamprenen per a elaborar els magistrals monuments. De les dues mil còpies que es feren, se’n distribuïren tres quartes parts entre la població i la resta es destinà a promocionar la festa més enllà de les fronteres de la ciutat, de manera que allà on anava un edil, fóra una fira de turisme o un acte oficial, regalava una còpia. També s’enviaren les imatges a les províncies limítrofes, per considerar que la proximitat facilitava el viatge a Borriana per a visitar les creus. Fins i tot, la nit del diumenge 29 de maig el canal televisiu Punt 2 va emetre un reportatge sobre les creus de Borriana que pogué veure tota la Comunitat Valenciana.

Amb la convicció que la importància de la festa magenca augmentava cada any, la Junta Local Fallera organitzà o patrocinà diverses activitats al voltant de les creus, esdeveniments que volgué completar l’Agrupació Borrianenca de Cultura amb el projecte Maig Cultural, que englobava xarrades d’escriptors, exposicions de pintura, mostres fotogràfiques d’autors locals i el Primer Campionat Escolar de Pic i Pala amb el qual pretenia recuperar un dels jocs tradicionals més arrelats a Borriana durant les primeres dècades del segle XX. Al projecte, l’Ajuntament afegí l’11é Concurs de Pintura Ràpida que patrocinà la Caixa Rural, Gas Natural, i l’Ajuntament mateix amb una dotació global de 1.950 euros repartits en quatre premis. La resta d’activitats es realitzaren durant els dies en què les creus estigueren plantades als carrers.

La nit del divendres 4 de maig es plantaren oficialment les creus. Mentre els fallers treballaven de valent, la comitiva oficial, presidida per les reines falleres i acompanyada per una xaranga visitaren tots els emplaçaments per a comprovar que, en efecte, els monuments tenien la capacitat de superar els dels anys anteriors. Ja aleshores, els barris més representatius de la festa demostraren que, un any més, s’endurien els millors premis. Altres comissions, però, mostraven unes creus originals, com ara la creu major del Centre Espanya que, a pesar de no trobar-se entre les més monumentals, sí que mostrava una gran originalitat. De fet, la comissió del Centre Espanya, que col·locava els clavells a peu de carrer, destacava per les enginyoses idees cruciformes.

La festa continuà el dissabte amb el Primer Campionat de Pic i Pala organitzat per l’ABC i disputat als patis dels col·legis Salesians i Illes Columbretes. Els pics i les pales foren confeccionats pels alumnes del Centre Ocupacional Buris-ana, que depén de l’Institut Valencià de la Discapacitat, i com a premis es lliuraren llibres. Després, a les sis de la vesprada, les comissions es concentraren a la plaça de l’Ajuntament per a desfilar fins a la Llar Fallera, on el conseller de Cultura Font de Mora lliurà els 18 premis: huit premis de creus infantils, huit més de creus majors i els premis a la millor creu major i a la millor creu infantil. Habitualment eren les reines del poble, amb l’ajuda del regidor de festes les que els lliuraven, però en aquesta ocasió, el conseller acceptà l’oferiment de la Junta Local Fallera perquè l’acte tinguera una rellevància especial.

L’orde dels premis infantils, amb la puntuació corresponent, fou el següent: Primer, l’Escorredor, amb 952 punts; segon, barri València, amb 900 punts; tercer, la Mota, amb 862 punts; quart, Sant Blai, amb 818 punts; cinqué, Don Bosco, amb 620 punts; sisé, la Vila, amb 262 punts; seté, Societat de Caçadors, amb 224 punts i huité, la Bosca, amb 210 punts. El premi a la millor creu infantil correspongué a l’Escorredor. Així, doncs, les puntuacions màximes se centraren en l’Escorredor, el barri València, la Mota i Sant Blai, comissions de gran rellevància en el món de les creus.

Els premis de creus majors seguiren l’orde següent: primer, l’Escorredor, amb 1052 punts; segon, la Bosca, amb 976 punts; tercer, el barri València, amb 908 punts; quart, Sant Blai, amb 650 punts; cinqué, la Mota, amb 476 punts; sisé, la Vila, amb 468 punts; seté, barri d’Onda, amb 434 punts i huité, Don Bosco, amb 128 punts. Cal destacar la puntuació de l’Escorredor, que també obtingué el premi a la millor creu major. Per darrere, la Bosca i el barri València ocuparen els llocs més destacats a una bona distància de la resta. No debades eren els barris més competitius.

La creu major de l’Escorredor, que era considerada com la millor per setena vegada consecutiva, estava inspirada en l’obra de l’artista basc Chillida i la Bosca recordà amb el monument les creus premiades des de 1993. Ja feia alguns anys que les comissions volien tractar un tema en concret amb els monuments, tal com va fer Juan Vidal amb la creu de l’Axiamo de 1984 representat l’estany de la Vila.

Lliurats els premis, les comissions isqueren de la Llar Fallera amb els guardons enlairats i desfilaren de manera informal cap als emplaçaments respectius per a dipositar els estendards en les creus. La festa continuà amb sopars als casals fins que, ja de nit, la companyia de teatre de carrer Xarxa Teatre estrenà l’obra Les rates mortes en la plaça de l’Ajuntament. L’obra estava inspirada en una idea del pintor belga James Ensor que ha arribat a l’actualitat des de l’època medieval. L’espectacle combinava la interpretació amb la música i la pirotècnia per a escenificar el món del poder satiritzant el capital, el poder polític i la passió de la carn. Finalment, els personatges es cremaren en una pira que recordava la purificació fallera a la qual sotmet el foc. La interpretació fou molt aplaudida pel nombrós públic assistent, que acompanyà els actors durant tot el recorregut.

El diumenge de matí hi hagué una concentració de motos organitzada per la comissió del barri d’Onda. Els participants recorregueren la ciutat, visitaren les creus i es dirigiren a l’Arenal del poble, on l’organització regalà pins commemoratius i camisetes. La participació fou tan nombrosa que la Junta Local Fallera es plantejà la possibilitat d’ampliar l’activitat fins a un cap de setmana.

L’ultima activitat fou el II Festival de Bandes de Música. Atés que l’any anterior fou un gran èxit, la Regidoria de Festes volgué repetir l’experiència i convocà el festival en què participaren l’Associació Musical Santa Cecília d’Alcalà de Xivert, la Unió Musical del Grau de Castelló, el Centre Instructiu d’Art i Cultura de la Vall d’Uixó i l’Agrupació Filharmònica Borrianenca.

Cada banda començà la desfilada des d’una creu per a arribar al Pla, on es concentraren tots els músics. Després, a la Plaça Major, totes les bandes interpretaren a l’uníson el pasdoble Borriana. La música, doncs, fou un element fonamental en la festa de les creus de l’any 2007.

La festa de les creus, envoltada per una variadíssima oferta d’activitats que complementaven l’observació d’unes creus magistrals, conclogué amb la certesa que l’any següent, també se superaria. De moment, l’Escorredor havia plantat durant set anys consecutius els millors monuments, però altres barris, com ara, el barri València o la Bosca creaven uns monuments dignes dels primers guardons i insinuaven que tard o d’hora aconseguirien presentar creus amb la possibilitat de superar el màxim competidor. La resta de barris i les societats Don Bosco i Caçadors també eren rivals considerables. Des que s’instaurà la festa, allà pels anys 40, havien destacat la Mercé, l’Axiamo i la Bosca, a banda d’altres comissions que guanyaren esporàdicament els primers premis. Els artistes més destacats foren Ortells, Vidal i Gumbau, però amb els nous temps, altres comissions i altres artistes demostraven cada any que qualsevol barri o societat podia aconseguir el primer premi. La pugna, però, no era sinó un al·licient més, ja que l’esperit que feia de les creus borrianenques uns monuments purament fallers no era sinó el vertader sentit de la festa.

Potser són les creus els monuments més genuïns de les festes, ja que no sols responen únicament al treball dels fallers, sinó que estan arrelades en la més remota de les antiguitats, quan l’home s’adonà dels cicles estacionals i volgué celebrar i conjurar el miracle de la creació.