La renovació estètica

Mentre escrivia el llibre Les creus de maig, vaig pensar de contactar amb algun lletraferit de cada falla borrianenca a fi que en l’obra hi haguera una representació de totes les comissions. Volia que el resultat d’aquella tasca de monjo fóra de tots i, si hi col·laboraven altres autors, totes les comissions sentirien que l’obra era seua. Això era el que pretenia i això és el que ara pretenc amb aquest blog. Tan de bo aquest lloc virtual siga un punt de trobada per a tots els que tinguen alguna cosa a compartir sobre la festa magenca.

La pretensió inicial era bona, no ho dubtareu, però se’m va tirar el temps damunt i no vaig arribar a temps d’oferir aquesta possibilitat a tots. Només ho vaig comentar amb un parell de fallers que, de seguida, s’hi il·lusionaren i em lliuraren els seus treballs. Tot i això, un d’ells no el vaig incloure en el text definitiu, ja que la representació fallera que havia pretés de primeres havia quedat massa reduïda i no volia que ningú no se sentira exclòs.

Ara, però, tinc l’honor de publicar anacrònicament en aquest lloc el text que li vaig demanar a l’amic Vicent Blasco. Un article crític i oportú en aquell 2008.

Les Creus de Maig davant de l'handicap de la renovació estètica

La Mercé, 1977

Hi ha un fet sovint assenyalat pels fallers amb una certa  sensibilitat per les qüestions  artístiques que cada vegada és més comentat: fa falta una renovació estètica a les Creus de Maig per tal de no quedar-nos anquilosats en el passat i oferir a la ciutat i als seus visitants unes propostes més acords amb els temps que corren. La innovació en qualsevol dels àmbits fallers que es desenvolupen ha sigut sempre un problema per a la gent que composa les comissions. El món faller és tancat a la renovació i els canvis costen molt de portar-se a terme.

Les Creus de Maig són, sens dubte, un dels elements més característics de la festa fallera a Borriana. Malgrat ser una tradició importada de terres andaluses, els borrianencs hem sabut donar-li eixe caire faller que fa d’elles un emblema de la festa. No pense estendre’m en els inicis de les creus a principis dels anys 50, però, no obstant, sí que m’agradaria fer constar un fet que va suposar una revolució en la festa. L’any 1977 la falla de La Mercè trenca els motlles  en la concepció de les, fins aleshores, típiques Creus, i incorpora a les mateixes els jardins i fonts que hui en dia estem tan acostumats a vore. Aquest canvi suposa un pas endavant i una superació, les creus adquireixen una rellevància a partir d’eixe moment perquè creixen i es converteixen en monumentals. Estem parlant de fa 30 anys, fins hui res ha canviat. Tres dècades amb les mateixes estructures estètiques en la creu. Jardins clàssics amb una simetria perfecta, creus amb clavell sol o únicament  combinat amb fulla verda i la fonteta per donar-li un poc més de “categoria” al conjunt. I així any rere any salvant honroses excepcions. En dinou anys que sóc faller sols recorde  un parell de creus que hagen suposat un trencament amb l’estètica  establerta. Estic parlant de la creu de la falla Centre Espanya a l’any 1992 que simulava una libèl·lula i en la que es varen introduir elements com la flor seca i el  metacrilat, i la creu, que no el jardí, que a l’any següent va plantar La Mercè on el seu disseny en forma de flors era totalment diferent al que s’havia plantat fins aleshores. Cert és que en els últims anys una comissió puntera en aquest apartat com és L’Escorredor ha anat introduint un disseny més arriscat  i modern en les seues magnífiques creus, una cosa que, al meu parer, els engrandeix encara més i els aproxima al bon camí.

La falta d’atreviment, motivada en gran mesura per l’excessiva  dependència que dels premis tenim els fallers, obliga les comissions a mantindre les línies establertes seguint els cànons estètics que varen triomfar en les darreries  de la dècada dels 70. L’apartat infantil és més escandalós encara. Si ens posem a analitzar les creus infantils vorem que tot aquell projecte que s’isca de les figuretes de xapa retallada com a complement del conjunt es veu sistemàticament oblidat per part dels jurats. A l’igual que en les majors també hi ha excepcions però molt poquetes. La falla La Ravalera en va ser un exemple amb la creu de l’any 2006 realitzada íntegrament amb  estatice , no obstant varen haver de posar un cartell on s’advertia que es tractava d’una flor natural per tal de callar les veus que l’acusaven de no tractar-se d’un element fruit de la natura. A l’any 2007 va ser La Mercè la que va presentar un projecte de creu infantil basat en unes estructures cubiques i amb centres de flors en el seu interior. A partir d’això poc més.

Exposada la qüestió sols em queda una proposta de solució que passaria en primer lloc per crear un premi a la innovació estètica i seguidament, el que és més important, obrir la festa de les creus als dissenyadors i floristes per tal que incorporen les noves tendències en art, d’esta manera aconseguiríem estar a l’avantguarda i donar-li eixa espenta que la tradició de les creus necessita per a assolir la categoria de festa d’interès que tots desitgem. Les Creus de Maig són un potencial d’atracció  turística per a la ciutat i és per això que hem de treballar per la seua renovació constant però sense deixar de costat el que és un fet constatat: la seua monumentalitat és l’atractiu principal i això no es pot perdre.  L’handicap el tenim els fallers  i som nosaltres qui hem de buscar la solució per a donar continuïtat a la festa. Renovar-se o morir.

Vicent Blasco, 2008